Després de la darrera ofensiva dels darrers dies a Zawiya i a Trípoli, els rebels libis controlen la major part de la capital i del país. El règim de Muammar Al-Kadafi sembla estar en plena descomposició tot i que encara controla alguns barris a Trípoli i algunes regions, com per exemple la de Sirte, feu de la tribu dels Gaddafa, la tribu on va nèixer Muammar Al Kadafi. L’ èxit dels rebels libis no s’ entén sense el suport de l’OTAN en forma de bombardejos a les infrastructures del règim de Kadafi i asesorament militar i aprovisionament d’armes al Consell Nacional de Transició (CNT). Sigui com sigui, la intervenció de l’OTAN a Líbia i el futur del país ens presenten seriosos interrogants.
Sobre la intervenció de les forces de l’OTAN, la opinió pública es pregunta el perquè del suport de la comunitat internacional a la intervenció de l’OTAN contra el règim de Kadafi i no contra el règim bazista de Bashar Al-Assad a Síria, que també ha reprimit brutalment les manifestacions opositores amb milers de morts i ferits. En primer lloc, cal tenir present que els partidaris de Kadafi a Líbia o a l’exterior, com per exemple el president veneçolà Hugo Chávez, han afirmat que la intervenció internacional a Líbia és una 'agressió imperialista' per a apoderar-se del petroli i dels fons libis.
Però penso que aquesta hipòtesi no té uns arguments de pes. Cal recordar que des d’inicis de la passada dècada, un cop reconciliat amb la Gran Bretanya i els Estats Units, el règim de Kadafi ha estat un ferm aliat d’Occident en la seva guerra contra el terrorisme global i dels seus principals proveïdors de petroli i gas gràcies als contractes firmats amb companyies nordamericanes, britàniques i d’altres països de la UE.
Per tant, penso que ens trobem davant d’una intervenció més aviat propagandística provocada per l’imatge titubejant o massa complaent de la diplomàcia nord-americana i europea amb els règims de Ben Ali o de Mubarak a l’inici de les protestes a Egipte i Tunísia. Si tenim present que durant la darrera dècada tant europeus com nord-americans havien insistit en la necessitat d’una democratització regional a l’Orient Mitjà, el suport de la diplomàcia francesa al règim de Ben Ali fins gairebé el seu colapse definitiu o la postura dubitativa de l’administració Obama en l’inici de les protestes contra el règim de Mubarak a la plaça Tahrir va provocar dubtes sobre la intencionalitat democratitzadora dels nordamericans i els seus aliats a l’opinió pública internacional, especialment perquè aquesta desitjada democratització regional havia servit per a justificar la intervenció anglo-nord-americana a l’Irak al 2003 (juntament amb les armes de destrucció masiva que sobre el paper tenia el règim de Saddam Hussein) o la retirada dels soldats sirians del Líban després de l’assassinat del president Rafic Hariri al 2005.
Ara, en aquest nou context de protestes batejat com la 'primavera àrab', la diplomàcia nord-americana i europea no podia tornar a donar una imatge de titubeig o de suport a un altre autòcrata àrab per molt aliat que hagués estat durant els darrers anys. Al iniciar-se les protestes a Líbia al passat mes de febrer i observar la brutal repressió del règim de Kadafi amb els opositors, la diplomàcia occidental no podia fallar i havia de expressar una clara condemna que va desenvocar en la intervenció militar de l’OTAN contra el règim de Kadafi al passat mes de març, especialment després d’aconseguir el suport de la Lliga Àrab (països com Qatar i Aràbia Saudita també tenien comptes pendents amb Kadafi) i l’abstenció de rusos i xinesos.
A més a més, com la intervenció militar internacional seria indirecta, mitjançant els bombardejos a les infrastructures del règim de Kadafi, no tindria un elevat cost militar i s’evitaria una situació d’empantanegament com la viscuda als darrers anys a l’Iraq o l’Afganistan. Però una hipotètica intervenció a Síria tindria un cost molt més elevat que l’OTAN no ha volgut asumir després d’intervenir a Lìbia. Si tenim present que el consens internacional per a l’intervenció seria més díficil d’aconseguir que en el cas de Líbia i el fet que el règim baazista de Damasc té un exèrcit, uns serveis secrets i uns aliats regionals, especialment Irán i els seus satèl.lits regionals, més poderosos que els de Kadafi, no ens costarà entendre el per què en el cas de Síria la comunitat internacional ha optat per les sancions contra el règim de Al-Assad enlloc d’una nova intervenció militar.
Un altre important interrogant és sobre el futur de la Líbia post-Kadafi i si en aquest país nord-africà es podrà consolidar un sistema democràtic. Si tenim present que el Consell de Transició Nacional no és un bloc homogeni, on hi conviuen diverses sensibilitats amb objectius fins i tot contradictoris (islamistes, laics, antics partidaris de Kadafi oportunament canviats de bàndol, etc), i això hi afegim que el sentiment nacional libi i la identificació amb l’estat són dèbils davant la força que socialment té la identificació tribal, penso que hi ha un risc important de que a mitjà o llarg plaça Líbia pugi esdevindre un estat fallit, una nova Somàlia a les portes del Mediterrani, on el colapse estatal pugui afavorir la implantació de grups jihadistes afins o no a Al-Qaida.
Per a evitar aquesta perillosa situació no hi ha dubte de que la comunitat internacional haurà de donar el seu suport al nou govern libi que sorgeixi de la transició a la democràcia post Kadafi i a més a més haurà de filar molt prim. Un futur estat fallit libi, una Somàlia al mig del Mediterrani, és un risc que ni els Estats Units ni especialment l’ UE es poden permetre.
