No ens podem queixar

Alguns ens empipem de com pot ser que d'un mateix equip de futbol es seleccionin 8 o 9 jugadors. Quina selecció d'una lliga és això? Com queda l'equip al que li passa això les vegades que faci falta dintre de la competició oficial? I, per altra banda, quin sentit té que alguns jugadors després passegin l'èxit pels camps amb d'altres banderes penjades al coll?

O també que en hoquei damunt patins, la selecció espanyola sempre està composada quasi íntegrament per jugadors catalans, i ens queixem que des de la Federació Espanyola de Patinatge ens vetin poder-ho fer com "Catalunya", només podent-ho fer, pseudo-oficialment, apuntant-nos en tornejos panamericans.

Els nedadors i nedadores del Mundial de Natació de Barcelona ho han fet defensant una bandera que després, en les cerimònies de presentació d'equips o de lliurament de medalles, no sempre li han guardat el respecte corresponent... Com he vist més d'un detall en aquest sentit.

Són situacions que, personalment, en el seu moment em produeixen una certa emoció però que després, posats a pensar, veig que és ben trist competir per uns colors que no sents i que per celebrar el teu èxit des del cor ho facis amb uns de diferents als que has defensat per aconseguir-lo.

És amb la mateixa disjuntiva que em trobo quan veig que ens hem d'inventar el que encara no està inventat per cobrir uns pressupostos perquè després ens marxin milers de milions per no tornar, i nosaltres quedem amb una sabata i una espardenya.

Ningú es pot queixar si hi ha més d'un eixelebrat -per dir-ho correctament- que no entén aquestes reaccions i l'empren a insultar, i tampoc ha d'estranyar que, en moments d'eufòria i celebració, les càmeres de televisió no enfoquin cap més lloc del que onegen les banderes "permeses". No, no ens podem queixar després de l'anunci d'"españolizar a los niños catalanes".

I ningú es pot queixar, tampoc, que paguem impostos com el que més i ens retallem, i retallem... i ens endeutem, i endeutem... i no ens queden diners per arribar a final de mes.  No, no ens podem queixar si no podem, o no tenim el valor, de quedar-nos el que necessitem.  

Aquests dies he llegit que certes situacions i reaccions arran del Mundial de Natació són incoherents, però jo crec que els incoherents som nosaltres.  A tots els efectes, som el que diu el nostre DNI, i ens han deixat "jugar" a ser una altra cosa, però sense molestar. Si ens ho prenem seriosament i reivindiquem el que és nostre, com la llengua pròpia per quelcom més que per estar per casa. Si anem qüestionant que paguem massa a l'Estat, molt més del que després s'inverteix aquí... Si reclamem el que l'Estat ens deu per l'incompliment dels acords econòmics, de les infraestructures que no s'han fet, ni es fan, i del seu manteniment totalment oblidat... Si volem fer masses preguntes, això ja és una altra cosa i convé tallar-ho d'arrel i com sigui, amenaçant, prohibint, ofegant, practicant el joc brut, permetent els insults... Tot val.

Contra tot això és molt difícil lluitar de tu a tu quan el poder és a l'altre costat, i només és possible enfrontar-s'hi amb arguments i el diàleg que es nega, però actuar amb coherència és totalment personal i només depèn de cadascú. Ningú no obliga a ningú, i de les conseqüències de les decisions particulars ningú se'n pot queixar.