Com s'ha de dir per demostrar que l'únic suflé que hi ha hagut és el de Ciudadanos, que dit sigui de pas, prou mal i seqüeles ha deixat, creat específicament per aconseguir el que la dreta convencional (PP), amb presència residual, mai no ha aconseguit a Catalunya?
Però, alerta, perquè amb els que sempre estan a la força (amb l'inestimable ajut d'una baixa participació electoral), ha sorgit un altre moviment, que coincideix amb el que conceptualment puja a tot Europa, menys definit, més genèric, però infinitament més punyent, malèvol i demolidor.
En un mal símil amb la pandèmia que ens restringeix i condiciona, és com quan aparegué per allà el febrer/març que, en un principi, per desconeguda, ningú li va donar la importància que, un any després, tothom ha pogut notar.
Malgrat els intents d'afeblir i deslegitimar el moviment independentista, que només l'unionisme més primari i desmesurat ha creat, els partits que d'una manera més decidida o els que també hi són, però amb determinats matisos, consoliden i enforteixen la seva presència al Parlament. I, que consti, que concretament en aquesta ocasió, podríem dir que tots els Déus s'hi havien posat d'esquenes.
Una vegada aclarit tot això, cal anar al moll de l'os, per incidir en què, eleccions aquí o allà indistintament, si interessa a algú la relació Catalunya-Espanya, a part de la crematística que ja sabem, a més dels possibles indults dels presos polítics, exiliats i encausats pel procés que s'estan demanant i que les dretes ja s'encarreguen d'obstruir i torpedinar en tot moment. S'hauran de fer moviments, clars i concisos, per mirar d'encabir l'independentisme català com un subjecte a tenir en compte, i parlar amb ell, negociar, pactar, perquè, senyor Illa, aquest sí que ha vingut per a quedar-se perquè està demostrat que ja forma part de l'eix politicosocial del territori.
Si tan impossible és això, de moment, com a mínim, alguna cosa s'haurà de fer per convèncer i rescatar per a "la causa" als que pugui dels molts ciutadans de Catalunya que, amb tot el succeït, principalment des del 2010, els ha abocat a desconnectar anímicament del projecte nacionalista espanyol, i que ho expressen clarament sempre que se'ls hi demani.
El que és bàsic i imprescindible, si més no, en tant no s'emmarqui un altre dibuix, és establir unes altres maneres, més racionals i, sobretot, polítiques per cercar un mínim encaix de Catalunya dintre d'una Espanya segrestada per uns personatges i unes polítiques que, any rere any, per voler centralitzar, com sigui, una absurda uniformitat, han anat apartant a més persones d'aquell pretès sentiment d'unió.
Alguna cosa s'haurà de fer, repeteixo, perquè sense corregir estratègies s'afavoreix a les inèrcies discordants perquè vagin fent el seu camí i s'enforteixin.
