(Des de la barra del Bar Miami).
Asseguts a la taula de fora, esperem la fresca que no arriba, aquests dies de profunda calor, que ens té ben aclaparats, mentre el fum que surt dels boscos catalans ens tapa les estrelles. Ella arriba acalorada, amb la pell bruna que contrasta encara més amb el seu vestit blanc, s'asseu a la taula i demana un vermut, s'encén una cigarreta, i el somriure ben trobat el rebem amb la mirada oberta de bat a bat, alegren els dies els somriures.
A ella, però, tot i que no el perd mai, li costa una mica més somriure. Fa un parell d'anys van diagnosticar a la seva mare d'Alzheimer. Sí, només dos anys, però ha estat galopant, en dos anys ha perdut la mare. Sembla mentida, quasi un malson del qual no pots despertar. Ella està fent el dol amb la mare en vida, és una situació estranya, cruel, no desitjable a ningú.
— El que més trobo a faltar, és poder-la trucar per quedar amb ella, o parlar-hi —diu mentre la seva mirada em traspassa, els ulls s'humitegen, i la tristesa lluita per vèncer el seu somriure maltractat últimament.
M'explica que en dos anys la vida, és una altra vida, que tot ha canviat, i se'n fa creus de com ha passat de fer el dinar a les netes adolescents en sortir de l'institut, a no saber qui són. Elles, les nenes, també estan ben astorades amb tot plegat, la iaia ha desaparegut de la seva quotidianitat, la iaia que sempre mima, com totes les àvies, ara ni les mira.
No fa pas molt, mentre tornàvem de viatge, em va dir que si la meva mare es trobés bé, ara li trucaria i segur que ens faria anar a sopar perquè poguéssim descansar del viatge.
— Veniu, va, que faré una truita de patates, que a les nenes els hi agrada molt. Així quan arribeu a casa us poseu al llit directament i no cal que penseu en el sopar.
Les llàgrimes li rodolen per la galta, pensa molt en la seva mare, la troba a faltar tant! Les mares, aquelles persones que ho donen tot, i ho donen tot sempre, les mares, aquelles persones que fan d'aquest món un cúmul de sentits on ens refugiem quan més perduts estem.
I ella, que també és mare, que cuida, ara, mentre cuida de la seva mare, l'enyora infinitament, i s'aferra a tots els records que té d'ella. Però així i tot, sempre vesteix un somriure tan dols com fort, un somriure que lluita contenent la tristesa, perquè cada dia la festeja la tristesa, la busca, i està allà ben present cada cop que al seu davant té la mare, i sent com li pregunta qui és ella.
Cada cop que passa això, li agafa la mà i s'acosta a ella, i li diu:
— Soc jo, mare, la Carme.
Llavors la mare plora, perquè sap que és algú que tot i que no recorda, estima amb tota l'ànima, i ella mentre l'abraça pot sentir allò que ha sentit d'ençà que era ben petita, allò que només pots sentir quan qui t'abraça ho fa d'aquella manera. A cau d'orella li xiuxiueja un bolero, i la mare amb els cabells blancs segueix la lletra que recorda a la perfecció. El neguit desapareix per un instant, i l'ansietat, les dues canten un bolero que ella escoltava de petita mentre la mare trafiquejava a la cuina, i l'abraça, i la petoneja, i li diu que l'estima, la mare segueix cantant.
Ella, després, mentre sopem totes a casa, els pregunta com ha anat l'institut, i ho fa amb el somriure i l'alegria d'una mare orgullosa de les seves filles. Ho fa sempre així, amb el somriure dibuixat al rostre lluitant contra la tristesa. És el millor homenatge que li pot fer a la seva mare.
Sí, somriure com a ella li somreia, i viure-la intensament, perquè la mare que no recorda molt, i no sap ben bé qui és, quan la veu, bé sap que és algú que l'estima molt.
