Certament, parlar de política a l’Estat espanyol sembla que és sinònim de parlar de Catalunya. A vegades sorgeix la pregunta: Què en seria, de la política estatal, si Catalunya no en formés part?. De què parlarien els partits polítics?, quins temes es debatrien?, quines queixes presentarien?, quins arguments tindrien per poder posar en evidència el contrari?; en definitiva, contra qui podrien actuar?
Aquesta pregunta, que és possible que moltes vegades s’hagi pensat, poques vegades s’ha posat sobre la taula. Realment, si analitzem tan sols les darreres actuacions tant de l’àmbit legislatiu com de l’executiu o del poder judicial, totes van d’una manera o altra vinculades a Catalunya. Tan sols cal veure què ha succeït en les eleccions galleges: s’hi ha parlat més de la nostra terra —això sí quasi sempre en sentit negatiu— que de les necessitats i voluntats dels gallecs, que eren els que havien de votar.
Existeix, a hores d’ara, un element que aglutina i quasi homogeneïtza el discurs polític: l’amnistia, que afecta als catalans. Per part del govern de Pedro Sánchez ho és, perquè és una eina que li ha de permetre —si finalment s’aprova (tot i que des de Junts, que són els que a hores d’ara tenen la paella pel mànec, no han badat boca— poder seguir al govern durant tota la legislatura. Per part de l’oposició del PP/VOX, cal reconèixer que hi ha vegades que costa diferenciar les posicions d’uns i altres. No deixa de ser una arma llancívola que utilitzen a tota hora per intentar fer caure el govern sorgit de les eleccions del 26 de juliol passat.
I des dels partits catalans —tot i que hi ha altres assumptes també prou importants a casa nostra—, sembla que han decidit que la política catalana s’ha de fer des del Congrés. Tan sols cal veure en els debats, les intervencions de la representant de Junts (Míriam Nogueras) o la d’ERC (Teresa Jordà) —impacta que el portaveu d’aquest partit, Gabriel Rufián, estigui desaparegut de la política. Tant les seves preguntes com les seves rèpliques sembla que les facin per demostrar que l’altre partit no ho fa prou bé o que ells ho fan millor; això sí, sense trasllat a fets concrets i al retrovisor, sempre tenint present les pròximes eleccions catalanes.
Mentre segueixen les funcions al teatre del Congrés a les quals ja ens tenen acostumats, la política real no s’atura, i sobretot l’actuació de la judicatura, que s’ha convertit en el participant principal, de la mà del jutge García Castellón. Continua obstinat a portar endavant el processament per terrorisme —forat que ha trobat, segons ell, en el projecte de llei d’amnistia— per poder processar el president Puigdemont i Marta Rovira; tot i que, no tan sols el Canadà i els EUA, al seu moment i ara també, sinó també de manera reiterada Suïssa, li denegen la informació que demana, perquè consideren que són qüestions polítiques.
A més, es tracta d’un jutge que —segons va reconèixer ell mateix en una conferència— l’any 2002 va mentir a les autoritats franceses sobre un independentista cors per poder obtenir la signatura d’aquest país en un acord bilateral de lliurament d’informació judicial immediata que li devia interessar. I ara està molest perquè no el creuen i no l’atenen en les seves peticions des de Suïssa. Això ha d’estranyar?
L’excepció que va posar el PSOE en la redacció de la llei —la de quedar exempts els delictes de terrorisme, perquè (segons argumenten dels del partit amb vehemència) la legislació comunitària no ho acceptaria—, ha quedat en evidència, com acostuma a passar quan s’intenta acontentar a tothom i, finalment, ningú queda satisfet. Aquesta vegada ha estat degut a un informe que ha publicat la Comissió de Venècia, encarregada de la UE dels estàndards judicials. S’hi afirma, en aquest escrit del 23 de febrer, que tan sols dos països, el Brasil i Quirguísia, exclouen l’anomenat terrorisme de les lleis d’amnistia, però sempre que els acusats ja hagin estat condemnats. Previsiblement, aquest document incidirà en la visió del Parlament Europeu envers la llei espanyola. Aquí ja veurem què fan.
La focalització que, d’una manera reiterada, està provocant el PP sobre aquest projecte de llei no tan sols dificulta que pugui tenir un recorregut més pausat i una aprovació, com li correspon a qualsevol llei; també fa que altres qüestions prou importants puguin quedar en un segon terme, fins i tot al Parlament.
Podríem parlar de la sequera que estem patint des de fa mesos, que ha provocat unes restriccions d’aigua que poden arribar a ser més dures si no plou. Una qüestió que provoca plens monogràfics en els quals, certament, es fan moltes propostes de futur, sense explicar per què no s’han fet abans. No s'explica per què després de la sequera de l’any 2008, moment en el qual el conseller d’Interior, Joan Saura, declarava (el 29 de març d’aquell any) «que la decisió del govern espanyol d’oposar-se al polèmic transvasament del Segre era absolutament irresponsable, frívola i enormement deslleial»; a la vegada demanava que «el govern central pagués íntegrament el transvasament de l’Ebre». Aleshores es van començar aquestes obres i, posteriorment —segons sembla, per instruccions de la mateixa conselleria—, com que va ploure —i devien pensar que mai més tornaria una situació de sequera— es varen destruir. I ara ERC, amb el suport de Comuns, hereus dels ecosocialistes, s’oposa a aquestes mesures. Una vegada més els interessos de partit fan que no sigui fàcil poder esbrinar quines podrien ser les millors solucions; mentrestant, continuem sense aigua.
Novament, queda la percepció que no s’expliquen totes les veritats, que els interessos de partit són els que prioritzen les actuacions. Un nou front de defensa del català s’obre al govern d’ERC. Ha estat conseqüència de queixes de malalts que veuen com no es poden dirigir als seus metges perquè quasi un terç dels professionals que hi ha a la sanitat no parlen en català, i molts ni l’entenen. Novament, ho han resolt amb el DOGC; amb una «mesura excepcional» que, diuen resoldrà aquesta manca de coneixement de la llengua. Per cert, segons els requisits per accedir a una plaça ja s’havia de complir prèviament. Algú no es devia interessar a verificar-ho? La mesura és un curs «exprés» perquè puguin assolir el nivell C1 de català i, per acabar-ho adobar, l’ICS té previst un examen fake, segons denuncia la Plataforma per la Llengua, en la qual es concedirà l’esmentat nivell a tots els que hi estiguin matriculats.
Realment aquesta és la política que s’ha de fer a l’Estat espanyol?, on, per cert, una vegada més, per evitar més queixes dels catalans, el govern del PSOE ha decidit que ja no donarà més les dades d’inversió realitzada a Catalunya —així no hi haurà motiu, o dades per a la queixa. Cal no oblidar la faula de les alforges —que a casa nostra també van plenes— perquè és el mateix govern de la Generalitat qui menysté el català quan s’oblida de fer política al nostre govern i es limita a fer oposició a la seva oposició i a actuar com a gestors d’una autonomia, en lloc de ser dirigents d’una Catalunya que, de mica en mica, es pot anar diluint, i no s’actua.
Joan Bermúdez és advocat i politòleg.
