Jordi Pujol va crear Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1974, tot i que no es va inscriure com a partit polític fins al 1977. Han passat més de quatre dècades que han posat els fonaments de la Catalunya i 'Espanya postfranquistes, en un procés en el qual, per acció o omissió, ha estat omnipresent el pujolisme i l'anomenat món convergent. Eleccions generals constituents el 1977, aprovació de la Constitució espanyola el 1978 i primeres eleccions municipals democràtiques el 1979.
Abans, el 1969, Francisco Franco havia designat Juan Carlos com a successor. Una herència que es va materialitzar amb la seva proclamació com a rei el 1975, després de la mort del dictador, i l'inici d'un règim de monarquia parlamentària. S'obria un temps nou, teòricament el punt zero de la recuperació de les institucions democràtiques, que polítics i periodistes van batejar com Transició i que la immensa majoria de la ciutadania va aplaudir i votar amb més o menys convicció, necessitada d'obrir una escletxa de llum després de gairebé quaranta anys de foscor.
És en aquest context de la Transició que va aparèixer la figura i el lideratge de Jordi Pujol amb un projecte polític, socioeconòmic i cultural per Catalunya, que primer representarà la innovadora CDC i que a partir de 1978 es va convertir en Convergència i Unió (CiU), gràcies a la coalició amb la històrica Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que s'havia fundat el 1931. El matrimoni va durar fins al 2015.
Pujol tenia al cap una idea de Catalunya i d'Espanya i la va defensar durant 23 anys (1980-2003) des de la presidència del govern de la Generalitat i des de l'oposició al Congrés i al Senat, especialment durant els mandats del socialista Felipe González i del popular José Maria Aznar. En aquest escenari polític, econòmic i social en el qual es va consolidar un "món convergent", un referent pels seus seguidors, però també pels seus adversaris (siguin independentistes, unionistes o equidistants), que el 2014 va saltar pels aires amb la confessió de Pujol d'haver mantingut fons sense regularitzar a paradisos fiscals durant 34 anys.
Aquesta revelació va desencadenar una explosió i al mateix temps una implosió d'un espai mental que explica el millor i el pitjor de la Catalunya sorgida de la lluita antifranquista, la transició i bona part del procés cap a la independència obert abans, durant i després del referèndum d'octubre de 2017. Aquest marc convergent va rebre la sotragada de l'herència de Pujol el 2014, el final de CiU el 2015, i el canvi de nom de la formació que ha acabat amb una autèntica trencadissa ideològica i política que oscil·la entre el nacionalisme autonomista i l'independentisme unilateral, passant per la reclamació transversal del dret a decidir.
El PDeCAT va néixer el 2016 com a successor de CDC. Junts per Catalunya va sorgir com a coalició entre el PDeCAT i el que quedava de Convergència. El 2020 es va crear el Partit Nacionalista de Catalunya per divergències en el cap i el cor de Junts, que ja tenia perfil propi. I cal recordar que abans, el 2015, va néixer Demòcrates de Catalunya, hereus de la Unió de Josep Antoni Duran i Lleida. Una autèntica olla barrejada que se'ls està indigestant als milers de catalans i catalanes que es van passar anys votant més a Pujol que no pas al seu partit.
Són els efectes dels hiperlideratges. Si tot aquest electorat mira ara Catalunya des de l'aire, observarà un autèntic mosaic de paperetes electorals. Les que es trobarà diumenge 14 de febrer a les urnes del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Tres de vinculades, molt o poc, a la cosmovisió convergent sobre Catalunya de Pujol; i 14 més amb altres mirades. I també una en blanc. És el que tenen els sistemes democràtics convencionals. Pots triar. Una altra cosa és el que decideixin després els electes. I si les enquestes l'encerten amb les projeccions de resultats molt ajustats, tots plegats tindran una feinada.
Josep Maria Arias és periodista.
