CDC, 40 anys després: refundació

Sobre CDC existeix la història oficial, una història que 40 anys després ha sigut deformada. Per això, en part, he escrit les meves memòries polítiques, Costruir un Estat nou (Angle Editorial), i d'entre els temes que hi tracto s'hi troba la fundació de CDC, en què hi trenco amb la versió oficial històrica que sempre s'ha donat. Una versió que ha estat producte de la desmemòria o la instrumentalització, ja que s'han canviat esdeveniments i s'han creat realitats discutibles com la fundació de CDC a Montserrat.

És cert que prop d'un centenar de persones es van reunir a Montserrat en un acte organitzat per membres pujolistes com Miquel Esquirol, Joan Granados, Elisabet Puig i jo mateix. Naturalment, amb Jordi Pujol. Però en aquella reunió també hi havia –amb un protagonisme absolut– Anton Cañellas, Josep Miró i Ardèvol, i Simeó Miquel, tots ells d'Unió Democràtica, el darrer dels quals va ser el conductor de l'acte.

Simeó Miquel va tenir la intenció d'oferir als pujolistes, primordialment, i a d'altres grups afins –com els cooperativistes de Josep Castaño, l'equip d'advocats de Miquel Roca i gent que estava entre el pujolisme i el pallachisme– les sigles d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) per aixoplugar l'opció política de Pujol, el qual ja es perfilava com a líder de futur.

A Montserrat, doncs, no es va fundar pròpiament CDC, sinó que s'hi van posar les bases. I sols a partir de la interpretació d'unes paraules finals de Jordi Pujol es pot entendre que algú cregui que llavors vam crear CDC. El que va dir Pujol és que havíem de convergir en una gran força política.

Si allí s'hagués fundat CDC, ¿com pot ser que, setmanes després de la trobada a Montserrat, es constituís el Grup d'Acció al Servei de Catalunya (GASC)? El GASC es va crear amb l'objectiu d'aglutinar l'entorn pujolista i es va convertir, de facto, en la base i dinàmica per a la creació posterior de CDC.

A més a més d'explicar bé la història, 40 anys després també cal fer una certa catarsi per veure la problemàtica del finançament de CDC i també d'algunes butxaques i de certes persones que van fer pedagogia de la corrupció –com explico també a les meves memòries. Jo vaig denunciar el sector dels negocis de CDC i per això vaig ser expulsat del partit. Ningú, o molt poca gent –tot i estar-ne al corrent–, no va donar cap pas, llavors, per eradicar aquestes males pràctiques. Fa unes setmanes les clavegueres de l'Estat han obert les fosses sèptiques per intentar desprestigiar la transició nacional.

Ara, persones com Josep Rull a CDC tenen la responsabilitat d'eliminar les xacres del passat i fer net, tot refundant CDC amb una gran catarsi contra la corrupció i les males pràctiques. Però a la vegada han de tenir orgull: Catalunya no seria on és ara sense CDC (i sense UDC) ni tampoc sense la figura de Jordi Pujol, cabdal en els 23 anys de govern en haver creat les mínimes estructures d'estat que avui tenim. També cal fer un reconeixement a la lluita de Pujol, des de molt jove, per construir Catalunya, tot i la seva debilitat amb el sector dels negocis i l'entorn familiar.

Hi ha hagut massa miserables amb Pujol. I que jo hagi de defensar la seva obra... jo que sóc fundador i expulsat de CDC...

Ara, Mas i Rull podrien aprofitar les sigles PNC (Partit Nacionalista de Catalunya) que vam intentar renovar Josep Maria Cullell i jo mateix. Aquesta seria una bona refundació a imatge de l'Scottish National Party (SNP), però tenint en compte que a Catalunya hi ha unes altres sigles històriques, ERC, que representen una potent i popular esquerra nacional.

CDC ha fet 40 anys i cal assegurar la seva continuïtat fins al dia que aconseguim la nostra independència nacional. Potser després ja no tindrà sentit.

Miquel Sellarès és fundador de CDC.