L’actualitat cultural de la ciutat, per una estranya coincidència de causes, em fa recordar un vell i molt desafortunat lema que, ja fa uns quants decennis, es va pintar pels carrers reusencs; em refereixo a aquell que deia: 'Centre de Lectura, condó de la cultura', i del qual molts sospitem l’autoria i la intenció.
Avui, el Centre de Lectura difícilment pot ésser acusat de “condó cultural”, ja que més aviat pateix una certa incapacitat de crear encara mes cultura, per un simple i pur problema logístic que jo, i parafrasejant un consoci germanòfil de reconegudíssim i indiscutible prestigi, anomenaria necessitat d’espai vital -obviant, per descomptat, les possibles connotacions negatives del concepte.
Amb certa, però continguda, alegria llegeixo la programació a mitjan (?) termini de l’esperada obertura de la biblioteca Pere Anguera, que, pel que sembla, serà una obertura feta amb lenta i acurada “fermentació”, tal vegada per aconseguir una quantitat de licor espiritual cultural de volum menor a l’anunciat en un principi.
Però ningú, ni govern ni oposició, diu ni ase ni bèstia sobre la ja inaugurada (i començada, amb uns enderrocaments) ampliació dels espais de l’entitat cultural que, per mèrits propis i reconeixements aconseguits, és la segona més important del nostre país (entenent com a tal Catalunya, és clar). I així ens trobem amb un projecte aparcat “sine die”, un projecte en cap cas faraònic i que, a part de solucionar els problemes concrets d’una entitat, significava també la quasi culminació de la llarguíssima rehabilitació del nostre casc ciutadà més antic. Tanmateix, si es reprengués, de segur que molts “prohoms culturals” d’aquesta petita cultureta local de poques mires i menys projecció no estarien d’acord que, altra vegada -com ja s’ocuparien d’escampar- el Centre de Lectura gaudís de nous “privilegis” en inversions i ajudes.
Però qualsevol gestor de polítiques culturals i socials amb tres dits de front i mires amples, seria capaç d’entendre -més enllà d’ideologies i de gustos personals- que aital projecte no és altra cosa que un engrandiment del patrimoni local i la consolidació d’un servei de la “societat civil” que ha permès, per exemple, que un municipi de més de cent mil habitants no es trobi sostenint, com fan molts d’altres municipis bastant més petits, ineficaces i poc productives -en tots els sentits- escoles de arts escèniques i de música.
I, de fet, no cal que pateixin els “enemics” de l’entitat: si la capacitat de mecenatge d’aquesta “societat civil” reusenca tan i tan esbombada continua pels actuals camins, tampoc seria d’estranyar que, si us plau o per força, el Centre de Lectura acabés no tenint altra viabilitat que la que li proporcionessin els doblers públics -a banda de la que sempre proporcionarem una sèrie de “micro-mecenes”, que en diuen ara, convençuts que l’únic condó real que té la cultura és el de la desídia dels propis ciutadans i dels representants polítics escollits per ells mateixos.
Una d’aquelles persones que demostra la gran mentida de la frase que sosté que “ningú és imprescindible” (i que Bertold Brecht ja es va cuidar d’esmenar) em deia, no fa gaires setmanes -i mai més m’ho podrà dir, malauradament-, que a la nostra ciutat li costa encara massa entendre el potencial valor econòmic, entre d’altres, que tot allò cultural li ha aportat i li pot aportar en el futur. Esperem, Jaume, que les coses no continuïn així i que des de l’únic lloc on sé segur que ets, que no és altre que el pensament i el record de molts conciutadans, ens ajudis, tal i com tu feies sempre, a no posar preservatius innecessaris a la cultura. Més val córrer els perills d’un mal prenyat que el de l’absoluta esterilitat (aquesta no sé si la vas publicar mai, xec: te la passo).
Ramon Salvat és soci i exinterventor general del Centre de Lectura
