Davant el cicle de conferències encetat per l’astut Artur Mas, la política catalana del moment la vivim entre la sorpresa i la consternació. Després del moderat èxit del 9N, el dit procés sembla encallat en un carreró de difícil sortida. Qui havia de liderar la unitat des de la presidència de la Generalitat va optar anar per lliure i presentar una proposta interessada i en benefici propi. En benefici d’Ell, del seu partit i federació.
Si realment hi hagués hagut un interès de País, si realment s’hagués volgut que els partits polítics catalans compromesos amb assolir l’objectiu de la independència fessin un pas al costat, les formes més recomanables havien de ser unes altres. Per què el President no va convocar reunió a porta tancada amb les forces parlamentaries catalanes per exposar la seva proposta lluny de l’escenari public, escoltar les dels altres grups, discutir, debatre i arribar a una proposta conjunta, acordada i de consens? Un acord des de Unió a la CUP. O si més, no un acord CDC, ERC i CUP.
Aquest segon possible escenari, on quedarien fora els partits que no tenen una posició clarament favorable a la independència, significaria deixar fora Unió i ICV. Evidentment un acord de CDC sense Unió representaria el trencament i la fi de CIU, i això, a pocs mesos de unes eleccions municipals, no interessa ni a Mas, ni a Duran. El que interessa és generar rius de tinta i allaus d’imatges i sons que caiguin damunt de l’opinió publica. D’aquesta manera enredar-ho tot, posar en tensió als altres partits i pressionar-los a acceptar una unitat que beneficia només a qui la lidera.
Crear un clima d’enfrontament partidista on el bo sigui Mas i els dolents la resta, especialment ERC, però també la CUP. ERC i CUP, culpables de no voler perdre vots independentistes ni per la dreta, ni per l’esquerra. Una “llista única” ens condemnaria probablement a una victòria amarga. Primer la unió i després la conferencia. Artur Mas ha equivocat l’ordre.
Jordi Vinyals, portaveu del grup municipal d'ERC a la Selva del Camp
