El coronavirus ens ha sotmès a una situació social de realitat difícil. Contra tot pronòstic en un sistema capitalista, s'ha declarat l'estat d'alarma i s'ha disminuït l'activitat econòmica pràcticament als mínims, s'ha confinat a la població als seus domicilis i s'ha establert una política de control militar, creant una nova realitat social i generant un clima d'incertesa i por, però per sobre de tot, carència de llibertats. Però aquesta situació tant innovadora pels que tenim la sort d'haver nascut humans, no tindria res de sorprenent per un animal de granja.
Ara que tots entenem el que és estar tancats, ens podem fer una idea, tot i que aproximada, del que viuen els animals destinats als escorxadors. I dic aproximada, perquè mantenim una certa llibertat pròpia, inherent a l'ésser humà en el sistema que hem creat, però que en cap cas tenen els animals que es consumeixen diàriament a les taules d'una casa habitual.
Potser per això, per estar tancats d'una forma pràcticament forçosa, podria ser un bon moment per a la reflexió, per fer una crida a l'empatia i comprendre aquells que no veuen mai la llum del sol i que viuen confinats des del moment del seu naixement fins a la mort cruel a la que la societat els destina. Potser el coronavirus ens convida a posar-nos a la seva pell i somatitzar en la nostra pròpia carn l'aïllament i la condemna que pateixen milions d'animals destinats a ser productes.
Plantegem-nos-ho: si patim el confinament quasi escollint-lo, com el pateixen aquells qui no poden escollir res?
Iris Sánchez és tècnic de laboratori, estudiant de doble grau de bioquímica i activista de Nova Eucària
