El català, idioma oficial

Catalunya, país europeu de la Mediterrània occidental constituït com a comunitat autònoma d’Espanya (de momento). És situat a la costa nord-est de la península Ibèrica limitant al nord amb Andorra i França, a l’oest amb Aragó, al sud amb el País Valencià i a l’est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla catalana o els Països Catalans. Per diferenciar-la del territori històric, sovint es denomina comunitat autònoma de Catalunya. Amb un estimat de 7.508.106 d’habitants del 2015, és la segona comunitat autònoma més poblada d’Espanya, i agrupa el 51,55% de la població total de les comunitats on el català és llengua pròpia.

Catalunya va ser possessió de l’imperi Romà que va passar a mans dels gots i els alans el segle V. Amb el temps, els comtes van convertir Catalunya en un domini independent. i es van confederar el 1137 amb la Corona d’Aragó. La Corona d’Aragó es va unir a la Corona de Castella el 1476 i va conservar les seves institucions autònomes de govern fins a l’acabament de la Guerra de Successió Espanyola el 1714. El 1978, va recuperar autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma del Regne d’Espanya.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l’Estatut d’autonomia. Tanmateix, la Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.

En l’actualitat, Catalunya és una de les comunitats més riques i pròsperes d’Espanya. La capital és Barcelona i té un total de 948 municipis. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona. L’independentisme català basa les seves tesis sobre el principi que Catalunya és una nació, al·ludint a una diversitat d’arguments, que, sense entrar en els matisos de cada grup ideològic, tenen una base comuna en el dret a l’autogovern ple, l’autogestió financera, la capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, la defensa de la cultura i la llengua catalanes, la preservació del dret civil català, alhora que també la poden motivar sentiments de pertinença o motius històrics. Aquests motius varis es desgranen en un seguit d’anàlisis segons els diferents corrents ideològics, i mostren els avantatges que Catalunya esdevingui un estat independent.

La història de Catalunya comença cap a l’any 800 amb la conquesta per Carlemany de les terres del  sud des Pirineus que havien estat ocupades pels Sarraïns. El text més antic redactat totalment en català és un fragment de la traducció del Forum iudicum (c.1131), un codi de lleis visigòtic.

Des de 1979, la Generalitat té plena competència en matèria d’ensenyament, i la Llei de Normalització Lingüística defineix que el català és la llengua pròpia de l’ensenyament en tots els nivells educatius; que els alumnes tenen el dret a rebre el seu primer ensenyament en la seva llengua habitual, sigui el català o el castellà; que les dues llengües són d’ensenyament obligatori enseignées a tots els nivells de l’ensenyament no-universitari; i que tots els alumnes de Catalunya hauran de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori. La Llei també estableix que els alumnes no poden ser separats en centres escolars diferents per raó de la seva llengua materna.

Quina llengua parlarà la Catalunya independent? Aquesta és una de les qüestions més polèmiques i alhora més troncals del procés constituent que està vivint Catalunya. Ha obert el melò un document signat per unes 200 personalitats de la cultura i, en concret, especialistes en la llengua, des de premis d’Honor com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Joan Francesc Mira, Josep Massot i Joan Veny, membres de l’IEC com Salvador Cardús, Nicolau Dols, Josep Gifreu i Ricard Torrents, fins a escriptors com Maria Barbal, Narcís Comadira, Bel Olid, Joan-Lluís Lluís, Vicenç Villatoro i Carme Arenas, i desenes de professors universitaris, docents, traductors, estudiosos i professionals de la llengua.

Oriol Junqueras ha defensat reiteradament la cooficialitat del castellà i el programa de Junts pel Sí especificava que tant català com castellà seran les llengües de l’administració, mentre que la CUP defensa l'”oficialitat del català”. “Els partits naveguen”, lamenta el filòleg Josep Ferrer i Ferrer. L’estratègia política per ampliar la base social de l’independentisme topa amb una realitat sociolingüística, afirmen: “El discurs de la cooficialitat, en què hi ha dues llengües que podrien coexistir sense problema, queda desmentit per la sociolingüística. No passa en cap país del món. Al final, en una comunitat única de parlants, una llengua sempre es menja l’altra. La llengua vertebradora només pot ser una”, afirma Diana Coromines.

I la seva proposta és que sigui precisament el català “l’eix integrador de la nostra ciutadania” en un marc “d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social”, detalla el manifest. És a dir, no parlen de ‘llengua oficial’ perquè consideren que és una expressió connotada negativament per l’estat espanyol, però aquest seria l’objectiu final; que el català fos la llengua de l’ensenyament, però també de l’administració, oficial a tots els efectes. Per això, caldrien “polítiques lingüístiques per revertir la situació”.

Personalment, com a professional del periodisme, utilitzo català i espanyol. Com jo, molts catalans dominen les dues llengües i més encara: l’anglès, el francès i altres van entrant en el coneixement de molts catalans, sobretot dels més joves. Des del meu respecte a Oriol Junqueras, aposto per la oficialitat del català.

Sebastià Barrufet és periodista.