Aquest diumenge es va celebrar el referèndum d’autodeterminació del poble català. Avui ens despertem encara emocionats per les experiències que vam viure. Costa trobar paraules per definir el que sentim després de passar el dia al col·legi electoral. En ple segle XXI i en un estat anomenat democràtic vam fer història. Els mitjans de comunicació publiquen avui molts articles, moltes portades i moltes cròniques que ho il·lustren des de totes les òptiques possibles, en molts casos a través de les imatges enregistrades per la gent a peu de carrer. Ahir les càmeres van fotografiar i van gravar les brutals agressions dels cossos de seguretat espanyols amb l’objectiu de prendre les urnes i els vots, i que el president de l’Estat espanyol pogués afirmar a última hora i de forma surrealista que no hi va haver referèndum.
Els milers de persones que ens vam concentrar davant dels espais habilitats com a seus electorals sabem què hi va passar. Una riuada de ciutadans, de gent diversa com diversa és la nostra societat, s’hi van acostar per dipositar el seu vot i exercir el seu dret a decidir: optant per les diferents opcions per respondre a la pregunta que se’ls formulava.
Després de votar, molts vam entendre que calia protegir el nostre vot i el de tots els altres. Ens vam quedar a custodiar les urnes. Sí senyors, a custodiar les urnes en ple segle XXI, amb el nostre cos, perquè érem conscients que assumíem el risc que la Policia Nacional o la Guàrdia Civil es presentés en qualsevol moment i carregués, com va passar en altres llocs, contra qui es trobés al davant.
Al llarg de tot el dia es van viure moments de perill, de por, de responsabilitat, i malgrat les imatges i les notícies que corrien pels mitjans i per les xarxes socials a la tarda continuava venint gent a votar: gent gran, amb crosses, gent amb cotxets de canalla petita. Cap a quarts de vuit del vespre al Col·legi Prat de la Riba, mentre es valorava si es tancaven o no les portes pel risc real de visita violenta, va entrar un pare amb una nena d’uns cinc anys a la mà i una criatura de dies: volia fer-se una foto amb elles mentre votava, segurament perquè quan es facin grans els pugui explicar que ell, el seu pare, també va votar el dia que a Catalunya vam defensar les urnes i el nostre vot amb el cos.
Moltes gràcies a tots els que ho vau fer possible!
Montserrat Vilella és regidoria pel PDECAT de l’Ajuntament de Reus i diputada de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya.
