Fins sempre, Jaume!

Hola Jaume. Em costa molt tornar a la normalitat. De fet, crec que ja res serà com abans. Vas ser sempre una persona incombustible a l’hora de treballar per la cultura reusenca. La feina que feies tu sol al Bravium és impressionant i crec que caldran almenys cinc o sis persones en dedicació exclusiva per tirar endavant, però amb el llegat i els deures que a tots ens has deixat, seguirem tenint com a referent el teu esforç i dedicació constant i generositat pels que t’envoltaven. I sobretot intentarem continuar amb la il·lusió que et caracteritzava.

De fet, tot va començar un 10 de gener de 1990, i han estat gairebé 25 anys al capdavant del Bravium com a President. Jo en aquell moment ja en feia tres que era secretari de l’entitat. Ara en farà 28 i durant tot aquest temps n'hem vist de tots colors, amb moltes vivències compartides tant del Bravium com personals.

Recordo que en aquella època el Bravium estava apagat, esmorteït, amb una programació minsa...Això va començar a canviar només al cap de quatre dies d’estar al davant de l’entitat. El Bravium estava vell, fosc i el primer que es va fer és aixecar planells amb l’arquitecte Josep Maria Gòmis a la fi de poder arranjar el que estava més malament de la casa. Tot va començar a canviar d’aspecte. Es van fer obres al soterrani, als lavabos, vestíbul i entrada, sala del teatre, escenari, amfiteatre, secretaria i sala de juntes i finalment es va remodelar de cap a peus l’espai del bar.

Amb tot això, les portes del Bravium es van obrir de bat a bat de cara a altres col·lectius, associacions i artistes en general amb ganes de pujar dalt d’un escenari. Tu, Jaume, no vas tenir mai un no per a ningú. Sempre obert a tothom i això és un mèrit que no tothom té: sempre disposat a donar oportunitats a qui fos.

Cada vegada s’omplia més les diferents dependències de l’entitat i cada setmana hi havia més activitat fins avui mateix on la programació del Bravium és la més activa de tots els teatres de Reus.

Durant aquests anys que hem treballat braç a braç hem passat estones de tots els colors però si m’he de quedar amb un, és el color de l’amistat i de l’estimació i suport tant en el camp professional com en el personal juntament amb la meva dona Carme. Humor no n’ha faltat. Fins i tot m’has fet pujar a l’escenari en un paper secundari on tu vas fer de Manelic a l’obra de teatre Terra baixa. Qui no recorda les dues sessions plenes de gom a gom d’espectadors al teatre Fortuny? I les vegades que la vàrem representar per diferents poblacions de la comarca i a Barcelona també?

Ara em ve al cap la vergonya que em vas fer passar en finalitzar la representació en una d’aquestes poblacions quan en sortir a saludar per segona vegada amb els aplaudiments dels espectadors ens vas dir que tornéssim a sortir, i només ho vàrem fer el meu germà i jo solets, i vosaltres petant-se de riure entre bambolines.

Jo sempre he estat treballant pel Bravium en un lloc poc visible, sempre al darrere de tot, on sempre m’hi trobo més a gust, però noi, més d’una vegada m’has fet passar una mala estona per culpa de la meva vergonya. Però ara que ho veig en perspectiva, són anècdotes que m'han fet créixer com persona.

Durant aquests anys m’has ajudat molt, et tinc com a un molt bon referent a la meva vida per tota la feina que has fet pel Bravium, i sobretot per ser com eres: una persona vital amb ganes de viure la vida segon a segon i que transmeties aquesta vitalitat i optimisme arreu en tot el que engegaves per molt complicat que fos, com omplir el teatre Fortuny.

Els últims dies, quan ja estaves hospitalitzat, ens has donat a tots una bona lliçó d’humilitat i de saber fer. Em vas demanar que et vingués a veure amb tot un seguit de papers que teníem pendents per a despatxar, així ho vaig fer però el que no m’esperava és que a part de deixar-me deures per a fer amb un seguit d’indicacions. A més, et vas acomiadar amb un petó a la galta i vaig saber que potser era l'últim que em donaries. Emocions a flor de pell. Vaig sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls, puix que ja em vaig adonar que el Manelic s’estava acabant, que el llop ja el tenia agafat.

MANELIC: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot es corromp. Quin fàstic. Que allà dalt, Marta, fins els cossos en la neu es conserven: ves què faran les ànimes!

MARTA: Oh, anem-hi, anem-hi de pressa!

Gràcies Jaume per tot, sobretot per la teva amistat. Has estat fins a l’últim moment lluitant pel que creies, pel Bravium que portaves al cor. Et trobarem molt a faltar, però sempre et durem al nostre cor!