'Grèxit'

En aquests dies hem pogut observar amb estupor com la situació grega s'ha anat complicant, es parla d'una possible sortida de Grècia de la unió monetària, de l'euro, fenomen que, com no pot ser d'una altra manera, s'ha batejat amb un anglicisme, “Grexit“. Els fets que es van succeint són prou rellevants per a merèixer una reflexió personal sobre aquest tema, i són tan fets polítics que porten a conseqüències econòmiques com a fets econòmics que han portat a conseqüències polítiques.

Vegem, tots coneixem, en major o menor mesura, l'alarmant situació econòmica actual a Grècia. Grècia va ser el primer país que va precisar un rescat, molt a principis de l'actual crisi, en 2007-2008, i aquest rescat és a punt d'expirar, per això, hi ha hagut una sèrie de negociacions sobre una possible pròrroga que, de moment, semblen en un carreró sense sortida. En aquest moment, aquesta falta d'acord ha portat al país hel·lè al més estricte control de capitals, al temut 'corralito' i a tancar temporalment el seu sistema bancari i el seu mercat de valors, ha donat ales a especulacions de tot tipus respecte una possible fallida grega i, de rebot, ha provocat en tot l'espai euro un nivell d'incertesa mai abans vist. No hem de perdre mai de vista que la crisi grega ho és també de tota la Unió Europea, i que, per tant, tal crisi mereix la millor de les solucions, fugint dels interessos particulars i en pro del bé comú. Per il·lustrar-ho, valgui una petita ressenya sobre la Història Econòmica recent:

En 2007 va succeir també un fet inaudit, en nom del lliure mercat, Estats Units havia deixat caure Lehman Brothers, un Banc d'Inversió dels més importants del país. Aquesta fallida va degenerar de manera gairebé immediata en una crisi financera. Poc després de la fallida de Lehman es va descobrir que moltes de les entitats americanes havien inundat el planeta amb derivats financers hipotecaris la composició real dels quals ningú aconseguia detallar i que havien estat qualificades per les agències de ràting corresponents amb “AAA“, o sigui, la màxima qualificació. Com a conseqüència va venir la desconfiança, els sistemes financers de mig món van començar a restringir els capitals que circulaven pels mateixos, els bancs van deixar de prestar-se diners entre ells perquè no es podia saber amb certesa qui tenia brossa financera en el seu poder i qui no. La crisi financera va degenerar en una crisi de confiança, i ja sabem que el sistema financer se sosté en major part gràcies a aquest factor, a la confiança. La resta crec que ja és prou sabut, perquè no fa tant temps d'això i ho hem pogut llegir en tota una sèrie de llibres, revistes, articles i, fins i tot, còmics; primes de risc pels núvols, rescats de països, canvis en governs, etc. Fins i tot les mateixes autoritats nord-americanes van arribar a mig reconèixer l'error de deixar caure Lehman Brothers i, quan va haver-hi de nou un risc evident de caiguda d'altres entitats americanes, ràpidament van reaccionar i les van rescatar. El Govern nord-americà va descobrir que, de vegades, el bé comú és més important que deixar al mercat seguir el seu curs.

Doncs bé, salvant les distàncies, ara ens toca viure una crisi semblant a la caiguda de Lehman Brothers, però aquesta vegada l'actor és un estat sobirà i membre de la UE, Grècia. Grècia, malgrat la seva innegable contribució al progrés i la cultura occidental, és un dels països més febles, econòmicament parlant, de la UE. A causa d'això, i a també degut a un cert “maquillatge” dels seus comptes públics al moment de l'entrada en l'euro, va rebre de ple la crisi financera des del principi de la mateixa i va haver de ser primerencament rescatat. El rescat per part dels seus creditors i socis no deixa de ser una inversió per a aquests i que ha de ser-los retornada amb els seus corresponents interessos. Per poder donar viabilitat a aquestes devolucions, Grècia va ser portada a escometre una sèrie de reformes estructurals, les famoses mesures d'austeritat, tendents a optimitzar el seu sistema públic, abaratint els seus costos (baixades de sous públics. Acomiadament de funcionaris) i augmentar els ingressos públics (llegeixi's, impostos), d'aquesta manera es pretenia rescatar l'Economia Grega i donar viabilitat al seu Deute. En poques paraules, optimitzant l'Economia grega es buscava, d'una banda, fer-la més competitiva però, per un altre, s'intentava garantir la devolució de la inversió, del Deute Grec; tothom vol cobrar el prestat, i això és lícit.

Però, com sempre passa, davant una acció existeix una reacció. L'impacte de tals mesures va anar directament a la butxaca de la població grega i una població cansada de la crisi i de les mesures d'austeritat és un caldo de cultiu excel·lent per a l'arribada de noves opcions polítiques que preconitzin una solució aparentment millor que la que es visqui en aquest moment. Tot això és normal i lícit, però moltes altres vegades en la Història s'ha demostrat que tals solucions pot ser que no siguin tan perfectes ni tan viables com volguessin els simples ciutadans del carrer. Una cosa és la comprensible i raonable voluntat d'aconseguir una vida millor, l'altra és empitjorar les coses per prendre decisions equivocades o precipitar els esdeveniments i, en aquestes alçades, el camp ja està prou adobat, per descomptat.

Per tant, ja tenim els actors d'aquesta situació; d'una banda, els creditors de Grècia, els seus socis comunitaris i altres institucions, desitjosos de no perdre les seves inversions i de mantenir la Unió Europea com és ara; per un altre, el flamant nou Govern Grec que té un mandat en les urnes claríssim. Aquest cap de setmana hem pogut veure com el 'premier' hel·lè, Tsipras, ha llançat un clar desafiament als seus creditors davant el proper venciment del deute hel·lè amb el FMI. Tal desafiament ha estat la decisió unilateral de Tsipras de convocar a un referèndum a la seva població per veure si accepta les condicions de la renovació del rescat financer a punt d'expirar i això ha provocat el trencament de les negociacions amb els seus creditors. Aquesta decisió, conseqüent amb el seu programa polític, pot semblar desafortunada però, al meu entendre, no ho és:

-Perquè no té marxa enrere, és a dir, no es pot desconvocar sense perdre la credibilitat política de Tsipras. Si hi hagués un acord d'última hora, podria succeir que l'opció que defensés el Govern Hel·lè fos el SÍ, però no oblidem que, de moment, ha decidit fer campanya activa pel NO. En resum, el referèndum es realitzarà, desconvocar-lo seria el final polític de Tsipras.

-Perquè aquesta situació, òbviament, ha estat entesa per les Institucions europees, que no han tancat del tot la porta a un acord i, fet insòlit per la falta de precedents, les últimes notícies fan entreveure una campanya internacional més o menys vetllada pel SÍ. El plantejament és que no serà un referèndum sobre si Grècia admet o no les condicions del rescat financer, sinó sobre si el país hel·lè ha de quedar dins o fora de l'Euro, ni més, ni menys.

De totes maneres, independentment del seu resultat, és possible que les negociacions continuessin i s'arribés a algun tipus d'acord doncs el referèndum de Grècia és, al meu entendre, molt més important del que es podria pensar:

-Si guanya el SÍ, el Govern Grec sortiria enfortit i, de rebot, altres formacions europees afines. S'aconseguiria a Grècia l'autoritat moral per escometre les reformes exigides amb l'aval de la seva ciutadania, ja que ningú no podria dir que Tsipras fa cas omís al seu programa polític. El SÍ és possible, perquè la població grega, atemorida davant el temut “corralito” i la sortida de l'euro, podria bolcar-se davant aquesta opció, depenent tot de com se succeeixin les propostes de les parts durant la seva campanya. Qui sap si el referèndum no és sinó una estratègia per aconseguir el rescat sense comprometre's políticament; davant una proposta d'acord millor, es defensa el SÍ i s'aconsegueix un èxit polític sense precedents; personalment, no ho crec, però si així fos seria una arriscada jugada mestra digna dels llibres d'història.

Si guanya el NO, la situació es complica, doncs un escenari de fallida de Grècia serà llavors realment possible, però també podria haver-hi un acord “in extremis” en el qual els creditors cedissin més i així el Govern grec aparegués com a aparent guanyador. Aquest escenari té el risc que llavors, davant casos semblats en altres països, es podria reclamar el mateix tracte.

Si la caiguda de Grècia fos real, estaríem davant d'un nou 'Lehman Brothers', però aquesta vegada en l'àmbit de país sobirà. A més, la crisi de confiança esquitxaria a tot l'espai Euro, ja que els tractats de la UE preveuen les condicions per entrar però el procediment de sortida de l'Euro no està del tot especificat, entraríem, de fet, en 'terra ignota'. Molts pensaran que el fet que un petit país que significa ben poc en el total del PIB de la UE caigui no deixa de ser una anècdota, que ens cau molt lluny, però això no és així. Per entendre-ho, valgui el símil d'una empresa:

-Quan un client de qualsevol empresa fa fallida, l'empresa creditora, automàticament, ha de dotar com una pèrdua l'import degut per aquest client fallit, independentment de si acaba cobrant o no; és a dir, que el deute passa de ser 'normal' a 'dubtós cobrament'. L'import dotat per tal pèrdua (provisió) restarà directament dels beneficis de tal empresa, és alguna cosa així com una nova despesa sobrevinguda.

-De la mateixa manera, més o menys, passa en Comptabilitat Nacional; en el cas del deute grec amb Espanya, aquest ronda els 26.000 milions d'euros, dada que surt de sumar el deute “directe” i el deute en mans privades amb aval de l'Estat Espanyol. Tal import ve a suposar el 2,5% del PIB espanyol.

-Per tant, en cas d'impagament de Grècia, en teoria, Espanya hi hauria de “aprovisionar” la part del deute directe entre Grècia i Espanya i pagar els venciments de deute grec en mans privades que hagi avalat, tot això fins a arribar a aquest 2,5% del PIB. Mal assumpte, no és difícil deduir com una disminució sobtada del 2,5% del PIB pot provocar un canvi sobtat de totes les previsions de creixement del Govern, fins i tot es podria tornar a la recessió.

Tot això ja és prou preocupant però, a més, hi ha tota una altra sèrie d'efectes negatius a curt i mig termini d'una possible sortida grega de l'euro:

-La falta d'experiència en el que a sortides de l'euro es refereix, i el cost polític derivat d'una escissió en la UE.

-El desastre econòmic a Grècia derivada de la tornada a la Dracma, la consegüent devaluació de la teòrica nova moneda grega i les següents conseqüències de tota índole a Grècia, empobriment, atur, vagues, esclats socials…

-La pèrdua de confiança en la moneda europea de moltíssims inversors, que buscarien refugi en el dòlar americà, disparant la seva cotització respecte a l'euro, per l'efecte oferta-demanda.

-L'augment de la prima de risc d'alguns països perifèrics ja rescatats, davant el minvament en la confiança en la seva recuperació econòmica.

-Turbulències financeres, que podrien provocar més reestructuracions bancàries, per exemple, el rescat d'algunes de les institucions financeres més exposades al deute grec.

-Falta de credibilitat internacional de la Unió Europea, que hauria demostrat una aparent falta d'unitat interna.

-Turbulències als mercats de valors difícils de pronosticar, ja que podrien haver-hi grans caigudes seguides de grans alces, típiques de tot bon mercat especulador.

Per tant, el desitjable seria que s'arribés a un acord que diferís o fes desaparèixer del tot tal possible i brusc desenllaç final. Si la sortida de Grècia de l'euro és inevitable, el millor seria fer-la mitjançant pròrrogues successives de l'ajuda, que propiciessin una sortida gradual, suau. D'aquesta manera, la credibilitat de la UE es mantindria ferma, intacta, i les conseqüències a Grècia serien el menys dolentes possible. Si la sortida es pot evitar, llavors potser les Autoritats Europees haurien d'aprendre a conviure amb socis potser no tan solvents, haurien d'aprendre de la lliçó grega i evitar, en el futur i en la mesura del possible, imposar condicions massa draconianes a poblacions extenuades per la crisi. Les mesures d'austeritat poden semblar bones sobre el paper, a curt termini poden donar competitivitat i garantir la devolució del deute, però a llarg termini es demostrarien catastròfiques si portessin a un trencament a Europa, per petit que sigui. Les mesures econòmiques poden ser correctes però han pecat de no preveure les conseqüències polítiques, i en aquest cas unes van de la mà de les altres.

Perquè, potser, el millor no és vetllar pels interessos propis, per cobrar el que ens deuen, sinó optar per garantir el futur de tots, tots, els ciutadans europeus, siguin aquests alemanys o grecs. En aquest escenari, potser l'interès nacional és menys important que el bé comú, ja hem vist anteriorment com els Estats Units, van evitar deixar caure a una segona entitat bancària en veure els efectes de la caiguda de Lehman Brothers. De la mateixa manera hauria d'evolucionar la UE, intentar cobrar el que ens deuen està molt bé, però ofegar al necessitat només es pot tornar en contra d'un, el bé comú, per tant, és més important que l'interès particular. La UE, en la meva humil opinió, ha d'evolucionar des d'una Unió d'Estats per convertir-se en una UNIÓ d'EUROPEUS. Utopia? Qui sap…

Jordi Mulé és economista.