A la literatura universal, alguns cops apareixen autors que destaquen per la manera en què són capaços de preveure les situacions futures amb una claredat sorprenent. A tots ens pot passar pel cap, per exemple, el cas de Jules Verne, qui va ser capaç, en ple segle XIX, d’imaginar viatges a la Lluna, màquines voladores, submarins i d’altres situacions, llavors d’autèntica Ciència Ficció però que, amb el temps, han sigut realitat, almenys substancialment.
Quan era petit, vaig llegir amb avidesa les obres d’un autor més contemporani que no pas Verne, em refereixo a Isaac Asimov. Aquest prolífic autor nord-americà, d’origen rus, va ser capaç d’escriure multitud d’obres, algunes divulgatives i unes altres de ciència ficció. Va conrear tant la divulgació científica com la històrica però també va ser capaç d’escriure obres de Ciència Ficció d’alta qualitat, algunes d’elles, fins i tot, portades al cinema; citaré com a exemple obres com “Jo, robot” o “L’home bicentenari”. Una de les obres principals de Ciència Ficció d’aquest autor va ser escrita allà pels anys cinquanta del segle XX, dividida originalment en tres novel·les i a les quals anys després se’ls van afegir preqüeles i seqüeles fins a crear una saga èpica, em refereixo a “La Fundació“.
A “La Fundació”, Asimov imagina una Humanitat evolucionada i que ha estat capaç de colonitzar tota la galàxia, formant un Imperi Galàctic (li sona a algú a Star Wars?) però un científic, Hari Seldon, desenvolupa una nova ciència, a la qual denomina la Psicohistòria, que consisteix a aplicar mètodes estadístics i matemàtics a la Societat humana en el seu conjunt i així poder preveure el futur de l’evolució de la Humanitat entesa com un tot. És a dir, que aquesta disciplina no seria capaç de preveure el que una persona o un grup de persones pot fer en un moment donat, doncs les persones són imprevisibles, però sí que podria determinar els patrons de comportament de la Societat en el seu total i així poder preveure la Història abans que es produeixi, evitant, per tant, guerres, crisis econòmiques i altres situacions poc agradables.
Heus aquí que Seldon pronostica, gràcies a la psicohistòria, la inevitable crisi de l’Imperi i una llarguíssima època de decadència i foscor; disposat a evitar-ho, convenç a les autoritats de crear dues fundacions, una en cada extrem de la galàxia, que es dedicaran a recopilar el saber universal, evitant la seva pèrdua en els anys foscos, i escurçant significativament el període previst de crisi, originalment de trenta mil anys, perquè sigui superada en només mil anys. Una vegada engegades, els esdeveniments li van donant la raó i les fundacions van superant totes i cadascuna de les vicissituds que es van presentant i, gràcies als encertats càlculs de Seldon, a poc a poc van creant un nou Estat que, amb els anys, constitueix l’embrió d’un Segon Imperi. Ara bé, com no pot faltar mai en Estadística, apareix un imprevist i la situació canvia, apareix un líder rebel capaç d’aglutinar les masses i que amenaça molt seriosament la Fundació; l’aparició d’una situació imprevista no havia estat tinguda en compte en els càlculs inicials i tot el sistema trontolla, doncs ningú sap exactament què fer.
La clarividència d’Asimov en aquesta obra no ho és tant per la situació en si, sinó perquè reconeix implícitament un dels problemes més importants de l’Economia; l’Economia és una ciència social que busca modelar i explicar amb certitud matemàtica el comportament econòmic de la societat, i per a això, moltes vegades usa l’Estadística, una cosa així com la ciència imaginada per l’escriptor. El problema de l’Economia és que tendeix a ser massa reduccionista, a no tenir en compte variables importants o bé a estudiar models simplificats. Precisament, és per aquest aire reduccionista que tantes vegades ens trobem amb l’aparició de situacions inesperades que poden trastocar els més eficients càlculs i les previsions macroeconòmiques dels països.
En aquests temps en els quals sembla que, a poc a poc, es va a anar superant la crisi, les tensions sobre l’euro i sobre el preu del petroli són evidents. Si no aparegués cap situació imprevista, segurament amb les polítiques expansives aprovades recentment es podria corregir la inflació i rellançar el consum. Ara bé, certament, estan apareixent fenòmens inesperats, vegeu l’aparició sobtada de nous moviments polítics que guanyen eleccions en països de la UE molt castigats per la crisi i l’austeritat. Imaginem per un moment que Syriza, el partit grec flamant guanyador de les Eleccions Generals en aquest país, decidís incomplir totalment i de sobte amb les obligacions gregues en matèria de Deute i que Grècia fos expulsada de l’euro; em refereixo a un incompliment total i sense negociació, cosa improbable, doncs també es podria produir una renegociació del deute grec, per descomptat. Per casualitat hem de creure que el desastre que es produiria en la moneda única, en la confiança referent a l’Eurozona i en la mateixa UE ha estat estudiada o prevista? Molt em temo que no. Imaginem que, de sobte, Grècia és expulsada de la UE i de l’euro, i que la moneda única es devalua de manera sobtada arrossegada per Grècia; algú a Brussel·les va imaginar que el descontentament als països més castigats per la crisi augmentaria si les mesures d’austeritat sobre aquests eren massa severes i que, per tant, podien haver-hi canvis polítics substancials? Doncs, segurament, no, al meu entendre, aquestes variables tan importants no van ser suficientment preses en compte.
La clarividència d’Asimov no radica, al meu entendre, a imaginar una situació futura de tipus galàctic i crear delicioses obres literàries, sinó a reconèixer que, en l’àmbit de les Ciències socials, de vegades, mana la imprevisibilitat. Com els agradaria als economistes poder gaudir d’una ciència predictiva evolucionada, com la "psicohistòria" de “La Fundació”!, no obstant això, no oblidem que, encara amb una eina tan potent i que en la novel·la es mostra tan precisa, sempre es poden produir imprevists que trastoquen les previsions, com podem veure últimament en les notícies. Si no fos així, si els models econòmics fossin infalibles i tinguessin en compte qualsevol situació, vull creure que les crisis econòmiques mai es produirien, o, potser, sí?.
Jordi Mulé és economista.
