Així el coneixien els seus amics i companys d'equip; aquell equip somniat que va posar Reus al mapa, si més no, pel que fa a l'esport i concretament a l'hoquei sobre patins.
Joaquim Vilallonga, junt amb el seu germà Juanma, va recalar al Reus Deportiu el 1964, procedent d'un Barça que, com acostuma, estava entestat a fer grans fitxatges i oblidar la gent que tenia a casa, i el tenia marginat. L'amistat amb Joan Sabater, en el seu esporàdic pas per l'equip blaugrana, el va convèncer de canviar d'aires i venir a Reus.
A partir d'aquí va néixer el gran Reus Deportiu, amb un Joan Sabater que ha estat considerat el millor jugador del món de l'època i un Joaquin Vilallonga, que sense voler-lo comparar, -el joc de l'un i de l'altre era molt diferent-, hagués pogut ser-ho, si no hagués tingut l’estrella al seu costat.
Sabater era la tècnica, la finor, i Joaquim, la força i la classe. Junts i acompanyats de grans jugadors, van iniciar l'època daurada de l'equip roig i negre, guanyant els campionats de Catalunya que, aleshores significaven la màxima categoria i classificant-se per jugar la segona Copa d'Europa el 1967. La primera l'havia guanyat el Voltregà.
No va ser un camí de roses, però van anar caient els trofeus continentals per sis cops consecutius, amb veritables batalles a Voltregà, Mataró, que va comportar un enfrontament, no sols "hoqueístic", sinó de les dues ciutats. I també a Lisboa, on jugava el gran Livramento, que és el millor patinador que he vist, però que va haver d'inclinar-se davant la força i la tècnica del Reus Deportiu.
Joaquin Vilallonga, tot i que Joan Sabater era el líder de l'equip, va ser peça clau per la consecució dels títols, i va contribuir a aportar glòria al Club.
Però el temps no perdona, i tot i que el Reus seguia mantenint un bon equip, ja no va ser el que ho guanyava tot, i 'Joaquinucho' va escoltar els cants de sirena del Barça, equip amb el qual va jugar i va guanyar una altra copa d'Europa.
Recordo que va venir a Reus, vestit de blaugrana, i encara va demostrar la seva classe. Podia vestir com fos, però que el seu cor encara era roig i negre. Va ser un grandíssim jugador, i pels qui el vam tractar una excel·lent persona. Sabíem de la seva malaltia, encara que la mort sempre ens sorprèn.
L'acte del seu funeral va reunir a una munió de gent del patinatge, i també aquells que havia captat com a amics per la seva bonhomia.
Em va saber greu no poder assistir-hi, però manen unes circumstàncies que no vénen al cas, i no vaig poder acudir al comiat. D'altres, amb més força moral que jo, tampoc hi eren. Ells sabran per què!
Adéu 'Joaquinucho', t'enlloràvem com a jugador i et trobarem a faltar com a persona. Descansa en Pau. T'ho mereixes!
Enric Tricaz és radiofonista.
