Dissabte, 16 de Gener de 2021

Juan Carlos I: el mal menor s'ha fet major

Davant la nostra passivitat culposa, el Rei, aquell mal menor de la transició, s'ha convertit en crisi institucional sense precedents. El Monarca s'ha saltat els seus eixos vitals i professionals fins a devaluar-se en un perill públic deslocalitzat.

La grandesa i les misèries de la transició falsament modèlica es concentren en qui era alhora problema i solució: Juan Carlos de Borbón, hereu de Franco. L'únic impuls capaç de conduir el complex militar-industrial, els seus vedats de benestar privilegiat i les forces de xoc del dictador pel camí del sufragi universal i la partitocràcia sense exclusions. Fintant amb perspicàcia cap al costat bo de la història, el Borbón "campechano" aviat va aprendre a pilotar una institució tan anacrònica com menyspreada o benvinguda per conveniència. Rotant del centre a l'esquerra, de Suárez a Carrillo, passant pel predilecte González, va teixir una malla de complicitats que desembocà en una entesa històrica que al seu torn va produir dècades de progrés.

No obstant això, davant la nostra passivitat culposa, aquell mal menor fa temps que s'està fent major i aquests dies s'ha convertit en crisi institucional sense precedents. El Monarca que, per fortuna, es va deixar anar de si mateix per flirtejar amb l'esquerra, per desgràcia s'ha saltat els seus eixos vitals i professionals fins a devaluar-se en un perill públic deslocalitzat.

Que el Rei simpaticot tenia rampells despòtics i li agradava la bona vida sense ser un bala perduda saltava a la vista. Bronca fenomenal a Calvo-Sotelo a la llotja del Bernabéu durant la final del Mundial-82; menyspreus a Sofia i les escapades d'aquesta a l'Índia per consolar-se amb la seva mare; els mocs a la premsa, etcètera. Les intemperàncies adoptaren un segell de senilitat quan va atropellar Hugo Chávez en una cimera. La bona vida es plasmava als pàdocs, el iot Bribón, la caça major, les regates i alguns viatges privats per alta mar dels quals no se'n podia dir res. Fins i tot el diari del comte de Godó es va emportar un expedient per publicar una cana a l'aire, en aquest cas a la mar.

Qui més qui menys intuïa que la vida privada de Juan Carlos, sense ser un "vivalavirgen" d'informalitat exhibida, diferia dels cànons catòlics, apostòlics i romans que presidien els fastos oficials d'un estat aconfessional. En el fons res de greu en terra cristiana on tot pecat comporta un perdó, i encara més de cintura cap avall per un celtiberisme exculpatori més bast que el galanteig laic francès. A Espanya el sexe ha gaudit d'un pacte de silenci explícit per no ser utilitzat en política com a arma llancívola. Quina és doncs la penalització social que mereix l'ex Cap de l'Estat? Respectem la seva vida privada o creiem, amb Ciceró, que l'ésser humà és un continu de decòrum, i per tant qui incompleix en secret el compromís afectiu amb els seus o vulnera la sobrietat del seu codi de conducta portes endins malament pot complir el seu compromís en promeses polítiques?

Alguns exemples dispars en l'escena universal poden situar-nos. John F. Kennedy, un tarambana en tota regla, va exercir la presidència entre una remor general d'adulteri continuat fins a passar a la història com un superman en la vessant política i un "donjuan" en la humana. El seu germà Edward, casat, veié esmicolat el seu futur polític des de la nit d'un cap de setmana amb la seva secretària, Mary Jo Kopechne, a l'illa de Chappaquiddick. El cotxe caigué al riu quan la parella sortia de prendre unes copes i ella va morir ofegada. El candidat demòcrata Gary Hart desafià la premsa a enxampar-lo en falta i el 'Miami Herald' li descobrí una amant anomenada Donna Rice. El candidat renuncià.

A la moralitat ianqui o nipona la mentida sexual es paga. (En la pràctica la dona queda sexualment subordinada a l'home, inclinat a les banyes com ella a la fidelitat). El "lapsus de judici" que, segons Bill Clinton explicava la seva relació amorosa "impròpia" amb una becària a la Casa Blanca, gairebé posà en risc el seu mandat. Per fer sexe en hores d'oficina? En essència, per negar la relació. El mandat, tot i tacat de mentida i de semen, per aquest ordre, ha passat a la posteritat com a encomiable en l'econòmic i polític.

Giorgios Papandreu brinda un paral·lelisme més perceptible. El primer ministre grec ja ancià s'enamorà d'una hostessa jove, alta i rossa, Dimitra Liani, i de l'Olimp va descendir a les profunditats del menyspreu popular. A banda de corrupteles amb personatges coneguts a través de Dimitra, el 1986 Papandreu va excusar la seva presència a la commemoració del primer aniversari del terratrèmol de Kalamata al·legant "assumptes de treball", quan la feina era un viatge de plaer amb Dimitra. El problemàs sorgeix allà i aquí quan la vida privada irregular d'un estadista adquireix rellevància pública. Quan les festes les paguem entre tots. La sexpolítica del tarambana Berlusconi era delictiva per les festes amb menors, però la toxicitat extrema residia en la confusió estructural entre els espais de la col·lectivitat i els íntims.

En l'assumpte del Rei d'Espanya, tot sigui dit amb respecte tècnic a la presumpció d'innocència però sense ceguesa davant l'enorme ombra que projecten les acusacions, les dades apunten a un abús de poder o de la confiança atorgada a un subjecte polític, una deslleialtat envers el sistema normatiu per obtenir un benefici particular i un trencament de l'ètica política. Ingredients clàssics de l'olla podrida de la corrupció, que entra en ebullició amb la salsa picant de l'escàndol triple: sexual, financer i aprofitat.

En la relació Juan Carlos-Corina les connexions presumptament corruptes amb règims impresentables eleven la dissipació privada a un rang polític d'irresponsabilitat innegable. Conseqüència: es desploma una figura clau en l'estabilització d'Espanya després de la Guerra Civil, s'obre la sospita en passatges bàsics de la transició, s'estova una part fonamental dels ciments de la Corona i es precipita el regnat vigent, convingui o no, en una tempesta perfecta indissociable de qui va reinstaurar la monarquia.

Al llarg dels anys de plom en què odis irreconciliables, terrorisme i contraterrorisme ens asfixiaven dia si i dia també, alguns renunciarem a la recerca d'absoluts per lliurar-nos a la cura diària del que era possible. Del sentit de llibertat que algun dia hauria de salvar les barreres d'una democràcia que naixia amb por de si mateixa i s'eriçava de pèssimes defenses. Pels qui vam ser joancarlistes per obligació, perquè val més reforma des de dalt en mà que cent revolucions volant (sobretot quan la reforma acaba en ruptura pactada) resulta dolorosa l'autodestrucció del joancarlisme; assumir la cara lletja d'una icona empàtica que es jugà la seva per la reforma quan molts dels seus predicadors ni hi creien.

Qui havia de dir que el Rei esportista era partidari d'aplicar la doctrina de "qui no es dopa no guanya" amb la cobdícia de l'avar de Molière. Ens sorprèn perquè en bona part fer l'estàtua ens ha entumit o ens ha deixat crosta. Per acció o omissió vam caure en el silenci, el papanatisme de perruqueria, l'adulació, la conyeta o la crítica anecdòtica. Com si el somriure catxondo mereixés un atapeït vel de benignitat quan treien el nas notícies indiciàries sobre la fortuna reial del Monarca a través de contactes amb Colón de Carvajal o el príncep de Tchokotua.

La majoria mediàtica va optar per fer la pilota i al nen mimat li encantà. Per aquest motiu a les primeres reprovacions d'envergadura el 2011 imputà la premsa el voler matar-lo clavant-li una estaca al ventre. Entre tots hem fet de la monarquia un atenuant 'kleenex'. Mea culpa per no haver criticat el caldo de cultiu de la degradació de Juan Carlos I amb el mateix èmfasi de l'elogi al llegat indiscutible d'un franquista d'al·luvió que va desmuntar el franquisme on més mal li feia.

Una representant del PP em va revelar fa anys que de vegades don Juan Carlos feia esperar les visites a la Zarzuela perquè jugava amb un tren elèctric. Ho vaig escriure en un llibre de ridículs polítics i mai no fou desmentit. Ara sabem que el tren (de vida) era d'alta velocitat.

 

Ramon Miravitllas és professor de Periodisme a la UAB i la UVIC. Exsubdirector d'El Periódico i d'Interviu. Ha dirigit programes d'entrevistes i debat a TVE i COM Ràdio. Autor d'una dotzena de llibres al voltant de la política i la comunicació. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics