Recordo encara que als anys vuitanta per als que avui els anomenarien petits emprenedors no disposar d'un fax als seus modestos despatxos de treball els predestinada al fracàs empresarial. Aquell dispositiu, obsolet totalment actualment, era “el màxim”. Sense ell no hi havia possible accés a la intel·ligentsia orientada al desenvolupament de la cultura econòmica.
No proposo amb aquest escrit lamentar que al vell aparell de transmissió telefònica de material escanejat hagin guanyat la batalla el correu electrònic amb els seus clips enviant documents adjunts, o simplement els més moderns whatsapps capaços de tot. Més aviat, assajant una perspectiva potser una mica agosarada per part meva, però no menys mereixedora de reflexió, crec, em pregunto si els que cuidem els nostres avellaners i ametllers, per citar només alguns dels cultius més tradicionals del Baix Camp, o si els que cada any recollim l'oliva arbequina amb l'esperança que les oscil·lacions del preu de l'oli no arruïnin les nostres inversions cuidant les oliveres, ens podríem quedar en un temps no gaire llunyà igualment obsolets com els antics faxos ara que es parla tant de “terres rares”.
És que ja no es tracta que el president dels Estats Units vulgui sigui com sigui fer-se amb els minerals crítics de l'escorça terrestre d'Ucraïna, país que per cert sempre va ser considerat el graner d'Europa, i d'Espanya, per cert. El possible risc per als nostres camps avui, i val la pena encendre una espelma a la Prioral reusenca de Sant Pere o a la catedral tarragonina perquè no sigui el cas, és que diverses investigacions han identificat reserves d'aquestes terres rares a Catalunya, i més concretament a la província de Tarragona. I aquesta circumstància sobrevinguda ens pot deixar antiquats econòmicament parlant si menyspreem els nivells de monacita i bastnasita, dos grups de minerals -ara ja crítics- enterrats just a sota de les arrels dels nostres garrofers. Llegir els noms d'aquestes “terres rares” avui mateix em produeix el mateix efecte que hauria percebut en els anys de l'inassolible fax si m'haguessin parlat de telèfons mòbils, però contra la irresistible força de la tecnologia és gairebé millor fer com quan caiem a un riu perillós: deixar-se portar pel corrent per no morir-hi.
Afortunadament ens queda encara un temps de carència que ens hauria de permetre evitar que puguin fer-se catastròficament realitat les advertències anticipades ja el 2023 per l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB: els impactes destructius sobre l'aigua, la terra, l'aire i la salut, entre altres efectes derivats d'una extracció, processament i reciclatge sense que hi hagi el desitjable control responsable per tots els actors econòmics i polítics de les maleïdes "terrres rares" que ja se sap que no són tan rares i que, de fet, són força comuns a l'escorça terrestre. Compte! Això va més enllà dels simples robatoris que pateixen els nostres pagesos cada temporada de recol·lecció de fruits que ens regala la terra “quotidiana”.
Votem doncs per una gestió ordenada sota un prisma de transició verda que alhora pugui conciliar-se amb la digital que és el cas que ens ocupa en aquesta reflexió -encara que n'hi ha més, per descomptat- en recordar la transició des del caduc fax a l'indispensable mòbil, encimbellat aparell telefònic insaciable consumidor de no pocs elements de la taula periòdica.
Ricardo Mor Solá és diplomàtic.
