Dient el mateix, sempre és millor cercar la manera més senzilla de dir-ho, és la més encertada i la que segur és la més amable, la humil. Com respondre a algú que, sense cap altra intenció, et pregunta si et consideres una persona culta. La pregunta està ben emmarcada, no té un descosit per on fugir dels dubtes raonables que t'assalten. Tota una càrrega de cavalleria assaltant la teva persona desguarnida de cap defensa per arribar a la teva intimitat. Una agressió violentíssima i sobtada que tothom té dret a no patir. L'aparent innocència de la pregunta és enganyosa. Els drets humans que reconeixem haurien d'emparar no respondre-la. Una pregunta més greu que una impertinència. Però com que un 'no' de vegades no és exactament el contrari d'un 'sí', si la pregunta fos si et consideres una persona inculta, la resposta seria més fàcil. Un no, aquí et protegeix de la supèrbia de respondre un sí a si et creus una persona culta. No creure't inculte no contraria la humilitat que demanàvem. La humilitat tampoc no demana cap incoherència. Sent cert que la cultura és un camp obert sense límits ni fronteres, per tant, les seves definicions també són obertes, i respondre afirmativament a la pregunta voldria dir que coneixes una geografia inabastable, un pes que no es pot pesar o una distància sense fi.
Seria un encert que el telescopi espacial es digués Humble en lloc de Hubble, tot reconeixent els mèrits d'aquest senyor. Seria el reconeixement de la humilitat i de les nostres limitacions, però, alhora, mostraria els nostres esforços i èxits per esbrinar el més enllà, allò que desconeixem. Un nom molt feliç el de Humble perquè mostraria -de fet és el camí-, aquestes dues veritats de buscar l'home el coneixement, aquí com a feliç metàfora, el més enllà, humilment, utilitzant, això sí, tots els mitjans, tots els instruments al nostre abast, ja que una cosa és compatible amb l'altra, encara que hàgim de fer anar un tub amb uns vidres, si fa o no fa com unes ulleres per mirar.
Hi ha diferències notables doncs entre manifestar-se una persona culta i no considerar-se una persona inculta.
Sense tantes llunyanies, amb els mateixos ulls, amb aquestes mateixes maneres, ens podem mirar la nostra terra i país i a nosaltres mateixos. Ho fem sempre molt correctament enfocant els nostres orígens i la nostra llengua, la nostra història, sovint ben trista i dolguda.
Diem voler preservar la nostra identitat, la nostra llengua, res tan lloable en memòria dels nostres avantpassats que preservar el llegat i deixar aquesta herència als nostres fills i a les generacions que vindran... Homes i dones defensant aquest dret, la de ser catalans. La pregunta és si per defensar la identitat del nostre poble, la del nostre país, ens hem d'aïllar rebutjant aquells que venen a refugiar-se de la gana i del fred, de la intempèrie desolada, de la misèria sense esperança. Quina identitat preservem si oblidem el que va primer, la nostra condició, que en ser homes i dones, som humans. Aquest és el nostre origen primigeni. Quina identitat és aquesta que resulta de manca d'humanitat, la d'aquella humanitat que era resultat de les grans paraules, la comprensió, la solidaritat, el fet d'ajudar a aquells que fugen d'altres terres miserables que s'han tornat inhabitables... Quan tot es redueix a la nostra conveniència, en comportar-nos només com a animals, homes i dones animals, que ens converteix en miserables més que els que rebutgem que -no hem de confondre'ls amb altres-, només fugen de la misèria.
Ser intel·ligents i humans, i nosaltres ser un poble honorable i rebutjar gent desafavorida és una contradicció en els termes.
Aquí també cal reflexionar si les nostres afirmacions i les nostres negacions es corresponen encertadament amb allò que diem que volem ser, i veure que aquells que en el futur parlin en català -ningú sap si serà en un país lliure-, ho facin com a persones que han conservat l'honorabilitat en un país honorable i sàpiguen de què parlar, què vol dir conviure. Conviure amb els hàbits i costums de la nostra manera de ser, però no passi que ho fem tan malament, persistint, com ho estem fent -ben cert que poc ens deixen-, que cada cop ens semblem més als ximpanzés amb què compartim els ancestres.
No hi ha sortida a pensar que seguim a la jungla i que la nostra evolució consisteix només en alguna autodomesticació basada en regulacions, normes, lleis, imposicions, taxes, impostos, càstigs i premis reguladors, legisladors estatals i regionals i locals, qualsevol autoritat, i qualsevol, qui tinguin aquest poder, també ells estan regulats per les seves pròpies quimeres de domini, jutges i policies dissuasives, menys lliures que si saltéssim als arbres de branca en branca, ara com aleshores, nosaltres, pensant o sense pensar, ho fem instintivament per sobreviure, i només això, sense cap altra justificació que la dissimulació de les coartades que ens hem donat, la filosofia i l'ètica i totes les bondats, actuant sempre i sense excepció per interessos particulars, aquests egoismes que també esperen premi quan es dona ajuda als qui n'estan necessitats, això si no els expulsem de la nostra comunitat de simis humanoides, ara elevada eufemísticament al nom de societat, aquesta que anomenem civilitzada en un món que va despullat davant de tots els esdeveniments, passant fam i calamitats, expulsats d'aquest paradís imaginari per creure'ns homes i dones intel·ligents superiors a aquells micos.
Res no es fa amb les suposades intel·ligència i humanitat, de fer les coses ben fetes, només per ser intel·ligents i humans. A les nostres escoles no s'ensenya per aprendre i fer-nos millors i només això, sinó per les notes i per, una altra vegada, discriminant per sobreviure... Escoles molt reglamentades per donar satisfacció i també coartades a les administracions que les regulen, més que a la mateixa formació dels alumnes. Només cal dir per entendre alguns desgavells que a l'escola primària, fins als onze anys, és intercanviable la formació en valors per religió. Recordem que el primer objectiu de tota administració pública és defensar-se ella mateixa. Els més poderosos -els anomenarem capaços-, imposaran les noves normes, suposadament seran els millors, encara que l'experiència de l'anomenada evolució mostra el contrari, no era així en els nostres orígens quan les dissimulacions no eren necessàries. Ara ens sorprenem quan un home o una dona, fins i tot l'home més poderós del món, no dissimulen i es mostren com a primats.
Joan Llopis és gerent empresarial.
