Sento i crec que no en sóc l'únic que té aquesta sensació, i cal preguntar-nos el perquè d'aquesta percepció, que estem en un entorn, en una societat en què existeix censura. Una censura que moltes vegades és quasi subliminal, sempre que comença, en més ocasions de les quals podem valorar, d'una manera molt subtil, quasi imperceptible, però que en un entorn vigilant, i perquè no dir-ho, també generat per la por a les represàlies, s'acaba imposant un procés d'auto censura no volgut i moltes vegades inconscient. Tot això fa que existeixi una limitació en l'exposició dels pensaments, en els escrits, en els articles o en les manifestacions públiques.
Aquests dies s'han obert unes investigacions de la Fiscalia de l'Audiència Nacional, a les que s'han sumat organitzacions privades (és sempre una actuació recurrent), contra membres de partits polítics (ERC, BNG i Adelante Andalucia), per diferents declaracions fetes per dirigents d'aquestes organitzacions. Que es basen, suposem, en la vulneració d'uns articles del Codi Penal (art. 490 i ss) dedicats a la protecció del prestigi i honor de la casa reial, tot i que l'article 14 de la Constitució ens diu que "els espanyols són iguals davant la llei", sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
Òbviament certes opinions i manifestacions, poden no ser considerades legalment acceptades. Certament, això diu la llei i, per tant, qui té l'encàrrec de fer-la aplicar, intervé. Però atenent a la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de Març de l'any 2018 en la que considerava que cremar fotos i banderes no era delicte, ens podríem preguntar: No pot ser en certa manera una censura, el manteniment d'aquests articles de la norma legal?
L'exposició d'un pensament, d'una expressió i manifestació publica o la publicació en premsa de certes opinions i creences, fa que s'hagi d'anar amb cautela, més enllà del respecte de tercers que sempre s'ha de tenir. Perquè mai se sap quan allò que s'exposa pot acabar sent objecte d'una denúncia o d'un procediment d'injúries, d'odi a qualsevol altre, que finalment tingui com a objectiu evitar la circulació de certes manifestacions orals, escrites o de pensament. Ens trobem, a hores d'ara, amb la situació que estan patint els presos polítics, que varen accedir al tercer grau penitenciari (d'acord amb les propostes de les Juntes de tractament de les diferents presons) i que ara s'ha vist de moment suspesa per la intervenció de la fiscalia (d'acord amb una resolució del T.S.). Amb l'argument que les idees que tenien quan varen ser condemnats i tancats encara persisteixen i les manifesten i demanen, amb més o menys fortuna en els seus escrits i que els cal un procés que en altres moments i règims polítics es deia "reeducació" per fer-los canviar de manera de pensar. No és això una manera de censura de les idees?
Recentment, el Parlament ha celebrat un debat en el qual els polítics s'han expressat, sembla que amb tota llibertat sobre els diferents assumptes que s'han debatut. Entre ells, la relació de Catalunya i la Corona, però en el moment en què aquest debat ha de quedar plasmat en un escrit i ser publicat al DOG, a pesar de les declaracions del Vicepresident Aragonès que intentava treure-li ferro tot dient que "l'important era el debat i no la publicació al DOG", el resultat és que hi ha normes legals que fan que els funcionaris es trobin que una posició que no els permet publicar una part d'aquest debat, fent com si aquestes parts no publicades no haguessin existit, sota el risc de rebre sancions en cas contrari, conseqüència de l'existència de certes resolucions del TC. No es pot considerar això com una censura del debat polític?
Potser tot això no és censura i tan sols és l'obligació de complir les lleis que fa que existeixi una limitació legal, per escriure idees, posicions polítiques o tan sols comentaris d'una realitat cada vegada més exposada a la llum i al coneixement de tothom i que sostraure a la societat la possibilitat del debat, potser no és llibertat d'expressió i tan sols és evitar que aquesta actuï o pensi d'una manera poc assenyada, segons els estaments de l'estat, assumint ells el paper de saber què és o no correcte debatre.
Però no tan sols hi ha les limitacions (o censura) en tots aquests aspectes, legalment pautada i (entenem) objectiva. Existeix la censura subjectiva, la que sorgeix de la interpretació lliure de qui posa una denúncia, del jutge o magistrat que l'accepta i del tribunal que sentència en funció de criteris personals. També hi és, aquesta limitació d'expressió en els partits polítics. La pertinença a un col·lectiu determinat fa que tampoc es puguin tenir certes idees fora de les oficialment definides i si aquestes hi fossin, no fer declaracions en un sentit determinat, no fer crítica, amb l'amenaça a vegades i amb el risc sovint de quedar fora del sistema i perdre la posició que pugui tenir. Potser això no és censura i és un reflex de la societat que pretenen dirigir, però tampoc li podríem dir llibertat d'expressió.
La por que sembla existir per la intervenció del que s'anomena "el poble sobirà" en la política i/o en els estaments i institucions, més enllà de les votacions periòdiques, es posa de manifest, per exemple, quan al marge de la pregunta i finalitat es proposa un referèndum. Tots els estaments que formen part de l'estat, no tan sols els dirigents polítics, sembla que trontollen. Potser el que en realitat pensen els polítics, és el que Richard Dawkins va exposar en un article relatiu a la convocatòria del referèndum sobre el Brexit, en què afirmava que "els ciutadans, a causa de la seva ignorància, no tenen res a dir sobre aquest tema" afegint que per això ja votaven periòdicament. Segurament que això tampoc és censura però, si més no, impedeix saber què pensa el poble.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
