La dictadura del confinament

Un personatge de novel·la negra, un particular comissari de policia grec, té com a pràctica habitual la consulta del diccionari de la seva llengua. Em permeto imitar, més d'una vegada, aquest peculiar i profitós consum, i utilitzo de manera principal el que és normatiu d'una de les meves dues llengües pròpies, en aquest cas el de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'any 2007.

En una de les seves entrades llegeixo: Dictadura: 1.1 Dignitat, càrrec, de dictador, a Roma. 1.2 Temps durant el qual s'exercia la dictadura. f.2 Concentració de tot el poder en les mans d'un sol individu o d'un únic grup polític i eliminació per la força de tota expressió de discrepància i oposició.

Apreciats lectors, deixo la cosa de Roma a part i, si algú vol més informació sobre el tema, suggereixo qualsevol llibre, documental o el que sigui de la gran historiadora britànica Winifred Mary Beard que sempre resulten amens i instructius. Si sou més de material totalment lúdic i us agrada "sang i fetge" i les femelles i els mascles de bon veure, recomano sense cap mena de dubte, la sèrie Roma, de 22 capítols.

Pel que fa al període durant el qual s'exercia la dictadura, no parlo, com fa el diccionari, del passat, sinó que m'ubico en el present immediat i opino que estem vivint un temps en què s'exerceix (altre cop) una dictadura: la del confinament.

Per a la segona accepció, demano als prohoms lingüistes de la respectable institució nostrada una rapida actualització, que considero ben senzilla: només cal que allí on ara posa "d'un únic grup polític" se substitueixi aquest adjectiu per un altre: professional.

Llavors, la definició quedarà absolutament actualitzada, perquè és gràcies a uns professionals molt concrets, els epidemiòlegs i estadístics de l'epidemiologia, que avui ens trobem sota una mena de dictadura, amb una absoluta retallada de gran part dels nostres drets més bàsics, i amb la claríssima amenaça que, pel nostre bé (sobretot això, el nostre bé), durant unes indeterminades setmanes (o mesos) "gaudirem" d'una vida d'allò més controlada i restringida, en àrees tan diverses com l'abillament, el contacte personal, l'estat de salut particular, la relació humana, el contacte amb la natura i el gaudi del lleure; i segur que me'n deixo.

Això pot considerar-se exagerat, ja que de moment sembla que encara no s'ha arribat a l'eliminació per la força de qualsevol manifestació de discrepància i oposició. Però en aquesta tessitura sembla guanyar el pessimisme de la raó a l'optimisme de la voluntat i, al meu entendre, no estem gaire lluny d'aquesta fase, única possible per consolidar un llarg temps de dictadura del confinament. Està demostrat històricament que, quan una classe política democràtica renuncia a bona part de les seves obligacions, escudant-se en tècnics i estadístics, tot esdevé possible.
Em costa ara tenir-los en consideració perquè són tècnics, estadístics i científics diversos que, no fa pas gaire temps, molts d'ells deien coses ben diferents de les actuals, com pot detectar-se en les contradiccions i prediccions substancialment divergents.

Un revolucionari mexicà, Emiliano Zapata, va dir allò tan gràfic que és més desitjable morir dempeus que viure de genolls. A la societat del segle XXI, el raonament queda desfasat, sotmesos com estem a la mística que, per damunt de tot, cal viure molts anys, ni que sigui malament: avui confinats a les nostres llars, i demà... vés a saber en quin lloc decidiran els "tècnics" que ens hem d'aïllar.

A mi em passa el que deia José Luís Sampedro: "sense llibertat, el que visc no és la meva vida". Potser sóc l'únic que té aquest sentiment?