Els independentistes diuen, i molts ho diuen absolutament convençuts, que hi ha més de dos milions de catalans a favor de la independència. Si això fos veritat, no haurien de tenir cap dubte que el pròxim 22 de desembre poden estar en una situació d'independència totalment factible.
El cens electoral català de veritat –és a dir, el que s'ha fet servir sempre en votacions tutelades i controlades democràticament, mai qüestionades, i que es farà servir, doncs, el 21 de desembre– és de 5.553.983 votants. La mitjana de participació de les dues últimes eleccions celebrades a Catalunya, autonòmiques i generals, ens dóna un considerable 71,3% de participació, que de ben segur s'assolirà. Així, podríem establir uns quasi segurs 3.960.000 votants.
Si hi ha 2.044.038 persones que repeteixen el seu vot per la independència segons els resultats "oficials" de la consulta del passat 1 d'octubre (encara que fos repartit entre les diferents opcions independentistes que hi concorrin) resultaria que, pràcticament, un 52% de vots en unes eleccions sense cap tipus de discussió –ni trampa– es decantarien per assumir la independència, amb els seus consegüents riscos –que ja estem notant, malgrat la situació "simbòlica"– i les seves possibles bondats, que per ara i tant estan per demostrar.
Si els independentistes aconsegueixen aquest resultat, molt difícil ho tindrem els unionistes per discutir altra cosa que la manera de fer una transició el menys dolorosa i conflictiva possible.
I si guanyen, totes les postveritats, tot "el relat" ple d'imprecisions, de falsedats, de manifestacions amb un nombre de participació sempre exagerat, de "vagues/aturades de país", de televisió pública absolutament manipulada i de tot el ridícul i tota la vergonya que alguns hem viscut aquests dies, quedaran validats.
Es demostrarà davant del Regne d'Espanya, davant de la Unió Europea i de tota la comunitat mundial –i sideral, si voleu–, que existeix una majoria real, no pas virtual ni fictícia, que a qualsevol cost vol la formació del "seu" estat nació i que considera que els seus dirigents (els empresonats i els "exiliats") són gent de fiar, "astuta" i capaç de portar a terme les seves il·lusions.
Però si resulta que aquesta majoria no existeix, que realment els independentistes no són tants com l'aparell d'agitació i de propaganda ens ha repetit –perquè ens ho creguéssim– des del 2012 fins avui, no només es demostrarà que han mentit, sinó que a consciència, amb mala fe i sense ètica ni estètica, han intentat carregar-se el més llarg període de la història en què Catalunya ha vist reconeguts, força satisfactòriament –no pas absolutament–, els seus drets culturals, lingüístics, jurídics i socials en una democràcia liberal i moderna.
Llavors, si no es constata la seva autoproclamada majoria, que caigui sobre els seus dirigents més significatius tot el pes de la justícia i encara més que això –i pitjor, almenys per als qui ens considerem influïts pel marxisme–: tot el pes de la història.
Ramon Salvat és soci de Federalistes d'Esquerres.
