Quan les coses no es fan bé, generalment s'obté un resultat diferent de l'esperat. Aquesta sembla la reflexió més adient per explicar el batibull en què es troben ara tant Junts ―que va fer una aposta ferma per una llei d'amnistia quan va donar suport a la investidura de Sánchez― com ERC, que s'hi va afegir. Arribat el moment de l'aprovació, Junts no ha donat suport a aquesta llei al Congrés. Això ha comportat que la norma torni a la comissió de justícia amb l'objectiu, segons diuen, de refer una vegada més el text perquè cobreixi totes les possibles interpretacions que poden plantejar els jutges. Fet insòlit, aquest d'esmenar la redacció d'una llei a mesura que els jutges cerquen alternatives per encetar procediments reinterpretant-ne el darrer redactat...
Dèiem que el procediment pot no haver-se fet bé. És obvi si ens atenim al resultat, però també perquè sembla que s'ha oblidat un principi no escrit en dret: a mesura que una llei es fa més concreta, va deixant més forats. Aquest podria ser el resultat del text que fins ara coneixem. El manual de redacció de normes de la Generalitat de Catalunya de l'any 1992 ja afirmava com un dels principis d'elaboració d'una llei que "El principi de seguretat jurídica, d'acord amb la Sentència del Tribunal Constitucional núm. 46/1990, de 15 de març [...], s'ha d'evitar de provocar situacions confuses objectivament [...]". Aquest principi sembla que no s'ha tingut en compte.
Així, doncs, si no hi posen seny uns i altres, la tendència serà generar confusió o donar peu a una visió qüestionable i a interpretacions tendencioses dels fets per part de certs jutges. Així ho reconeix fins i tot el fiscal Miguel Ángel Carballo, que retreu al jutge García-Castellón, de l'Audiència Nacional ―un tribunal hereu, per cert, del Tribunal d'Ordre Públic de la dictadura franquista, un cas únic a la Unió Europea―, que adopti decisions contradictòries i que faci argumentacions febles per generar un delicte de terrorisme amb relació al Tsunami Democràtic perquè quedi fora de la futura llei d'amnistia i poder inculpar el president Puigdemont i la secretària general d'ERC, Marta Rovira. Va en la mateixa línia l'actuació del jutge Joaquín Aguirre, titular del jutjat d'instrucció núm. 1 de Barcelona, que intenta generar un delicte de traïció aprofitant el cas Vólkhov amb el mateix objectiu, obviar la futura llei. Això l'ha portat fins i tot a fer unes declaracions en una televisió alemanya exposant les seves "teories", com si estigués fent campanya de la seva tesi.
Afirmar que la llei s'havia d'aprovar i després modificar el Codi Penal, com va defensar Jaume Asens, exdiputat de Podem, no sembla una bona opció. Tan sols cal veure el resultat de l'esmena que es va produir en modificar el delicte de malversació, que ha comportat penes més altes. D'altra banda, tant Junts com ERC han coincidit que no és una via acceptable, i després s'hi ha sumat el PSOE. Per tant, la conclusió és que o es fan les esmenes necessàries a la mateixa llei ―moviment al qual s'oposa el PSOE, tot i que ofereix limitar el temps d'instrucció dels jutges per evitar situacions com les que es produeixen ara amb els dos jutges esmentats― o se cerca un acord, que pot resultar difícil.
Tanmateix, els tres partits implicats, per diferents raons, es veuen amb la necessitat de tirar endavant la norma legal. El PSOE necessita aprovar-la perquè ha fet bandera de l'amnistia com una eina que "pacifica" i resol "el problema" de Catalunya, i no es pot fer enrere. Junts condicionava el seu suport a Sánchez a aprovar-la, de manera que vol obtenir el preu que va posar a l'acord. Per la seva banda, ERC ―no cal dir-ho― també té interès a aprovar-la, si bé la seva voluntat anava acompanyada d'un requisit temporal, és a dir, que s'aprovés aviat.
Quan es va començar a redactar la llei, algunes veus d'ERC van apuntar de seguida que Junqueras podria ser el pròxim candidat a la presidència de la Generalitat. Posteriorment, ho van haver de desmentir, en veure que el calendari podia no permetre-ho. Així, van nomenar Aragonès com a futur cap de llista, no perquè el president del partit no volgués ser-ho, sinó perquè podria no ser-hi a temps, ja que difícilment s'arribarà al final de la legislatura catalana sense eleccions anticipades. Potser volen fer creure que durant dos anys hi haurà pressupostos prorrogats, com en aquests moments, tret, és clar, que acabin acostant-se tant al PSC-PSOE que es puguin confondre amb l'antic tripartit.
Una vegada han vist que Junqueras no podrà presentar-se a les eleccions al Parlament, la seva preocupació s'ha centrat en el fet que tampoc podrà presentar-se a les eleccions europees del juny vinent. Això comportarà que es quedi sense cap càrrec institucional durant els pròxims anys. Quan les previsions s'alteren, a vegades els nervis fan dir coses no gaire pensades: Pilar Valluguera, d'ERC, després del rebuig a la llei d'amnistia pel vot en contra de Junts, va declarar que la llei tenia un bon redactat, i per ratificar la bondat del text va puntualitzar que això era així "sempre que la llei sigui aplicada per un tribunal imparcial".
Aquesta afirmació resulta sorprenent i tan sols s'explica pel malestar d'haver perdut una posició protagonista en el procés de tramitació. Aquesta lluita cada vegada té més importància entre els dos partits independentistes perquè volen presentar la imatge de defensar millor que l'altre els interessos de les més de mil persones implicades i previsiblement beneficiàries de l'amnistia. Cal recordar que si totes les lleis que han tingut relació amb el procés des de l'any 2017 s'haguessin aplicat bé, tal com diu la senyora Valluguera, no s'hauria presentat una denúncia per rebel·lió, ni hi hauria sentències per sedició ni un nombre important de processos en marxa. Tampoc hi hauria ara una proposta per jutjar el president Puigdemont, Marta Rovira i altres persones per terrorisme. Una prova dels dubtes que suscita la seva aplicació és que el diputat d'ERC Ruben Wagensberg digui que té por d'estar a Catalunya i hagi marxat a l'exili a Suïssa. Aquesta prevenció queda justificada per la petició del jutge García-Castellón a la Guàrdia Civil i a Suïssa que sigui localitzat.
La llei és imprescindible, no pas per pacificar Catalunya, que això mai ha calgut, sinó per un acte de justícia, per retornar la llibertat en tots els aspectes a les persones que s'han vist implicades en el procés i en la gran quantitat de procediments judicials en marxa. Però si hi ha qui entén com a única raó de la seva aplicació poder mantenir la seva posició enfront de l'altre ―reflexió que afecta tant Junts com ERC―, molt poc s'haurà resolt, i els que avui estan encausats ―potser no en sabem el nom, però els jutjats sí― ho continuaran patint. Per aquesta raó, cal trobar un punt d'entesa amb el govern de Sánchez i no perdre una oportunitat que difícilment es tornarà a generar.
Joan Bermúdez és advocat i politòleg.
