Els fets que vivim al país han provocat tot tipus de reaccions en diversos àmbits, i l'esportiu no ha estat pas l'excepció. Després de les detencions d'alts càrrecs de la Generalitat, el passat dia 20, la resposta de gran part de la societat catalana ha estat clara i decidida. Aquella tarda, moltes entitats de la ciutat i del territori van fer públics manifestos en què si quelcom es va subratllar és que aquest és un poble que dona suport al dret a decidir. Clubs com el Reus Deportiu i el Reus Ploms van posicionar-se i van fer una crida inequívoca a la llibertat. El CF Reus, per part seva, va desplegar una enorme senyera durant el darrer partit disputat a l'Estadi, contra l'Osasuna.
A les xarxes socials, aquesta última acció ha generat un encès debat. Un dels arguments habituals per part de qui no ha vist amb bons ulls la decisió de l'entitat roig-i-negra és que l'esport i la política no s'han de barrejar. No ens enganyem arribats a aquest punt del partit, sisplau. Política i esport no és només que es barregin, sinó que van junts. N'hi ha que diuen que ni clubs ni esportistes haurien de pronunciar-se sobre qüestions ideològiques, i això és absurd. Si un esportista està compromès amb la societat on viu i amb uns ideals que vol compartir i donar a conèixer, és ben lliure de fer-ho i ningú hauria de censurar el seu discurs. Si una entitat defensa les llibertats ciutadanes, ho ha de poder dir. El problema és un altre.
Als Estats Units, posem per cas, no poques han estat les estrelles de la NFL i la NBA que han criticat obertament Trump. El problema per a segons qui, molt em temo, no és pas que Guardiola tingui una opinió política i la comparteixi. El problema és que doni suport a una causa determinada. Els insults que rep Piqué a Twitter (i que sovint també s'adrecen a la seva parella) són una constant. Oleguer Presas va haver-se de sentir dir de Salva Ballesta (un nostàlgic del franquisme, per cert), que era "un tros de merda" per les seves idees independentistes. Recordeu, temps enrere, l'absurda polèmica sobre les mitges de Xavi Hernández quan aquest jugava amb el combinat estatal. Que se les abaixava per ocultar la bandera, deien.
Dies enrere va ser Rafa Nadal qui es va pronunciar sobre l'1-O per assegurar que no pot celebrar-se perquè seria "com saltar-se un semàfor en vermell", pero ves per on aquest cop les crítiques han estat força suaus. O inexistents, segons en quins informatius. Ai, els mitjans. El passat diumenge al vespre, posem per cas, tot esperant l'entrevista de Puigdemont a La Sexta, vaig poder analitzar el seu informatiu d'esports. El derbi entre Girona i Barça s'havia disputat un dia abans, i aquella tarda s'havien jugat molts altres partits de Primera, però es van estimar més obrir amb un reportatge titulat 'Tensión en las gradas' per afirmar que a Montilivi per poc no arriben a les mans uns i altres perquè hi havia estelades i es va cridar independència (amb música estrident de fons).
De fet, l'esport s'ha convertit en una útil eina política en determinades esferes i contextos. Quan Tebas diu que, en cas d'independència, Barça i Espanyol no podrien jugar La Liga, està fent política i segueix una tàctica. Per tant, el conflicte no és el discurs, ni la postura d'un club que defensi la seva catalanitat o que el futur d'una terra es decideixi a través dels vots. El conflicte, generat de manera deliberada, es produeix perquè el sentiment de club o de país representat en un terreny de joc s'usa per reforçar i promoure un missatge. Polític, evidentment.
