M'ha cridat l'atenció que una de les paraules més utilitzades en les declaracions polítiques, en moltes de les frases d'aquests darrers dies, però a la vegada el concepte menys portat a la pràctica, ha estat "diàleg". Tot i que anava acompanyada sovint de posicionaments que no permetien cap dissidència, ni tan sols un cert escepticisme era ben vist. Es demanava a uns i altres una militància activa en els posicionaments presentats, en certa manera com dogmes de fe, quan la paraula que caldria aplicar-hi amb més propietat era adhesió, ja que davant certes idees, com la unitat d'Espanya, es demana una militància activa.
Segons la GEC el diàleg comporta: "Una forma discursiva caracteritzada per l'intercanvi d'idees, sovint contraposades". Òbviament per poder-se produir cal que hi hagi, almenys dues parts amb plantejaments diferents, però disposades a poder-ho debatre. Si les dues parts es posicionen de manera separada, el que es produeix és un monòleg, i en aquest cas, tan sols serveix per a la mateixa satisfacció personal de qui ho fa i la d'aquells que d'antuvi han assumit les seves proclames.
Però mentre la semàntica i l'ús més o menys incorrecte de les paraules s'ensenyoreixen de l'anomenat discurs polític, la situació que actualment s'està vivint, derivada de la sentència del TS, ha comportat una repressió que ha vingut amb voluntat de permanència, amb el risc que els drets fonamentals (recordem que la secció primera del capítol segon de la Constitució espanyola, estableix una protecció molt especial a aquests, anomenats drets bàsics) quedin afectats de manera irreversible. En aquest sentit, preocupa que en la sentència del Tribunal Suprem en la part que fa referència als "Jordis", aquest òrgan rebutgi que els drets fonamentals estiguin per sobre de la llei.
Quan s'arriba a una situació com l'actual, en la qual els dos principals interlocutors no tenen el més mínim contacte, d'entrada el que demostra és que la política ha fracassat, així com l'estat, en la mesura que no ha sigut capaç d'oferir alternatives i solucions polítiques a un descontentament que implica a una part important de la ciutadania. Quan s'utilitzen les paraules Espanya i democràcia, s'ha de tenir molt en compte l'ordre en la seva composició de la frase. En funció d'on es posi l'èmfasi, el seu resultat final canvia. Recordem en matemàtiques, el que s'anomena la propietat no commutativa, és a dir l'ordre dels factors, dóna un resultat diferent.
A la vegada, i per acabar-ho d'adobar, hi ha qui fa proclames anunciant que, precisament, el diàleg ha mort, que ha arribat el moment dels fets, com si fins ara no fos així, però es presenta amb un to de dictadura temàtica, amb relació a la unitat d'Espanya. Tan sols és acceptada en aquest context, una adhesió total, deixant una vegada mes al ciutadà i les seves voluntats, com un element d'una obra de teatre a la que ha estat convidat per fer de comparsa.
En aquest context, i mentre l'Eurocambra es nega a debatre la situació d'un estat membre que es manifesta més enllà de les mateixes fronteres i responsables polítics fan declaracions dient que l'estat té el dret de l'ús de la violència (oblidant que té el dret de l'ús de la força, mai de la violència) el carrer bull i molta gent està molesta, manifestant-ho de moltes maneres, amb manifestacions, marxes... També, malauradament, hi ha hagut actuacions d'un caire no pacífic com desitja la majoria, i que no només la rebutja, sinó que s'actua per evitar-ho, com s'ha vist recentment.
A la vegada, aquesta mateixa gent demana claredat i unitat dels partits, volen saber on es dirigeix la política, quin és el camí que s'ha de seguir. I com un efecte mirall, els que no es manifesten, pensen diferent, desitgen i manifesten opcions de signe contrari, també comencen a preguntar que és el que està passant, perquè la política no està funcionant i el diàleg, no existeix. La resposta la podem trobar en la proximitat d'unes eleccions que ho enterboleix i enerva tot sense cap mirament, amb l'únic objectiu d'obtenir més vots.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg
