Resultaré, potser, reiteratiu, i se’m podrà dir també que la meva opinió no és “acadèmicament” prou capacitada per manifestar-la en un mitjà públic. Malgrat això, no vull deixar d’escriure que tot el que afecta el sistema a l’entorn de l’Hospital de Sant Joan es fa, dia rere dia, més insostenible.
Reconec la valentia de l’agrupació local d’ERC per situar-se, mitjançant el recent pacte municipal, al davant d’aquesta nau i intentar corregir el que ja en la pràctica és impossible de fer. Certament, els partits polítics tenen l’obligació de intentar reptes com aquest i ERC no ha defugit de fer-ho, tot deixant a “les revolucionàries” la fàcil tasca de la crítica permanent i les “solucions radicals” que res no solucionen.
Però, tanmateix, penso que ha arribat ja l’hora que tota l’esquerra local, i la de tot el país, digui clarament que el sistema mixt de sanitat pseudopública catalana està ja esgotat, que ben poques són les entitats, no incloses directament en el sistema depenent del Servei Català de Salut, que tinguin viabilitat i que de res no serveix prorrogar llargues agonies.
Possiblement, en el seu dia no era del tot una mala idea, i alguns -jo mateix- la vàrem defensar, fa molts anys, en llunyans pactes municipals. Però, davant de la constant agressió neoliberal a tot allò que és públic, qui més rep són aquestes entitats que no ho són del tot. I l’Hospital de Sant Joan n’és bona mostra.
Deixem-nos ja de romanticismes, de localismes, de falses il·lusions, i optem (insisteixo: aquells que ens diem i que ens sentim d’esquerres) per la unificació de la xarxa hospitalària catalana, fent-la totalment pública, sense matisos. Trenquem d’una vegada l’absoluta falsedat que es gestiona millor des de conceptes d’empresa privada que no pas des de tasques de funcionariat. És una de les moltes fal·làcies que ens volen fer creure.
La sanitat pública no pot ésser mai un negoci, no pot generar cap tipus de benefici econòmic (allò tan primari de la diferència entre el deure i l’haver) si és realment pública i universal, si els seus professionals no han de limitar cap tipus de despeses en el guariment dels malalts. Si pretenem continuar amb el model mixt, acabarem com el model nord-americà, o sigui, molt bona sanitat per als qui tenen possibles, sanitat de mínims (amb sort) per als qui no en tenen.
Si realment volem fer un país nou (sigui el país del Principat o sigui l’actual estat) hem de començar per preservar allò fonamental: la sanitat, l’educació i la justícia, publiques i per a tothom.
Cada dia, l’Hospital de Sant Joan i els seus professionals han de suportar una doble creu, la que suporten tots els professionals i treballadors sanitaris públics a causa de les retallades, i la de no ésser part directa d’aquesta sanitat pública però patir les deficiències estructurals econòmiques, i de tota mena, per les especials característiques i conjuntures de l’entitat per a la qual treballen. I cada dia, malauradament i malgrat els excel·lents professionals de l’Hospital de Sant Joan, nosaltres, els usuaris actuals i futurs, en patirem les conseqüències si no ho solucionem.
Qui pensi que per damunt de tot hi ha el lliure mercat, la iniciativa privada, la gestió productiva, els resultats econòmics i tot això, que segueixi defensant que les coses es quedin com ara, ja que així els interessa i els convé; sempre els quedarà la “Teknon”, que és neta, polida, elegant (com la Senyora Christine Lagarde), amb bons metges i no cal fer-hi cues. I en això ningú no em podrà acusar de no saber de què parlo.
Des de l’esquerra: xarxa publica hospitalària unificada ja!! Salvem l’Hospital de Sant Joan, enfortim la sanitat pública.
Ramon Salvat Guarque és membre del CC del PSUC viu.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics