Diuen que la desrealització és una alteració temporal de la percepció del món exterior que un humà, més o menys racional, pot patir. Aquests dies, afortunadament només a estones, em sento desrealitzat.
Els poders han decretat (diuen que pel nostre bé i el de tothom) una restricció brutal de la llibertat de moviments, però, com escriu el periodista, ara resident a Igualada, Diego Fonseca, no sabem prou bé a canvi de què hem entregat les nostres llibertats als governants.
La llibertat de circulació i desplaçament és la base de qualsevol societat democràtica, i només si ets persona creient en la preeminència del fet públic sobre què és privatiu, pots estar d'acord amb una mesura com la que vivim. Per això, personalment, l'acato, per ideologia, perquè, i que quedi clar, si fos liberal, és a dir, si cregués en la llibertat individual per damunt de tot, de cap manera podria acceptar aquesta greu vulneració d'un dret tan bàsic: el d'anar on vulgui i quan vulgui, per fer el que jo consideri convenient.
I posats a justificar un acatament gens agradable per a algú que no creu ni en veritats ni en solucions absolutes, autojustifico aquest acatament per una realitat que se'm fa més que evident.
Anys de retallades en sanitat i en serveis públics, que en massa ocasions han estat poc contestades, han deixat el sistema sanitari fràgilment aguantat amb pinces; sí, aquest mateix sistema sanitari que presumeix de ser un dels millors del món, com contínuament repeteixen molts mandataris (probablement sense mala intenció i per donar-nos confiança al comú dels ciutadans i a ells mateixos).
I davant d'una crisi sanitària com la que estem vivint, són claríssimes les conseqüències: fa falta personal i material, hi ha dificultat en l'organització dels escassos recursos disponibles i una manca quasi absoluta de planificació i de previsió davant un fet demogràfic inqüestionable, com ho és el molt accelerat augment de l'envelliment de la població; un envelliment que, en moltes ocasions, esdevé farcit de patologies cròniques, algunes ben greus, més que no pas un envelliment saludable.
I no és cap casualitat que les comunitats autonòmiques amb més retallades i més privatització, avui dia estiguin patint més durament la crisi sanitària del Covid-19, de manera superlativa la de Madrid, i, com continuem així, la nostra, la catalana. En una situació com aquesta, és evident que respectar les estrictes mesures de l'estat d'alarma ens imposa esdevé un acte solidari, una solidaritat especialment amb tot aquest personal, sanitari i no sanitari, que per imposició legislativa i per necessitat imprescindible està obligat a mantenir uns serveis mínims, i obligat a anar a treballar, no sense por, no sense inquietud.
Però aquest acatament i respecte de la legalitat, no ha d'impedir-me, lluny de qualsevol fe cega o sentit de disciplina ideològica, elevar públicament, per compartir-ho amb qui ho desitgi, un seguit de dubtes, ja que, en situacions excepcionals i incertes com aquesta d'ara, dubtar no és tan sols una necessitat sinó que és una obligació.
El primer dubte que exposo és el de si cal tolerar, només en nom de la llibertat d'opinió, que els qui es diuen liberals, els qui diuen que la voluntat del poble està per damunt de tot, continuïn exigint encara més confinament, més aïllament, com fa, al capdavant de tots ells, el Sr. Torra. Però que no proclamen ells mateixos que la voluntat del poble està per damunt de normes i de constitucions? Aleshores, que expliquin, si us plau, com punyetes volen encara més confinament, més tancament, molt més encara del que ja suportem... Tinc pocs dubtes que la majoria de la població avui ho està passant molt malament i somnia en l'acabament d'aquests durs controls i restriccions.
Què volen aquesta gent tan liberal, tan partidària de la cosa popular per damunt de tot: clausurar carreteres, vies fèrries, ports, aeroports, pobles i carrers, portals d'habitatges i portes de casa? Clausurar també establiments d'alimentació? Parar absolutament tota l'activitat econòmica, en un sistema com el nostre basat en la producció de béns i serveis, i en conseqüència el comerç d'aquesta producció?
Només la follia d'alguns i la supèrbia d'altres (amb algun brillant científic inclòs) poden ser la causa que insisteixin en aquesta enorme xaroneria. Només les ments més perverses, les mateixes ments del "ni oblit ni perdó" poden fer una guerra tan bruta com la que fan, tot esperant qualsevol oportunitat (per adversa que sigui) per obtenir els seus diatòpics anhels, amb la miserable arma del "com més pitjor, millor".
No és aquest l'únic dubte que tinc, per això, com que molt em temo (a contracor) que aquesta impensable, irreal (però certa), situació es pot prorrogar sine die, si l'editor d'aquest mitjà m'ho permet, n'exposaré d'altres, especialment un que considero vital: que mantenir més temps el confinament està provocant que augmentin encara més les diferències de classe social. Possiblement aquests dubtes meus deuen ser políticament incorrectes, però com que ja estic molt a punt d'entrar en allò que ara s'anomena grups de risc de la pandèmia, n'assumeixo les conseqüències, les quals no em preocupen gens ni mica.
