Divendres, 29 de Març de 2024

L'ús del llenguatge com a arma política de manipulació

Com sempre que hi ha una negociació, es plantegen visions diferents. Aquestes es corresponen amb cadascuna de les parts que hi intervenen i atenent les raons exposades per un o l’altre, pot semblar fins i tot, que ambdues tenen raó. Aquest és l’escenari que a hores d’ara ens presenten els dos grups polítics (ERC i JxCat) que, des de fa ja massa temps, estan negociant, sembla que no la constitució del govern, si no les fases prèvies, és a dir, què són i què volen fer cadascun d’ells.

Després de tants anys, en els quals han hagut de compartir la responsabilitat de govern, semblaria que ho haurien de tenir ben aclarit, però certament no és així. I això ens fa preguntar què han fet, de què han parlat durant tot aquest temps, a banda d’intentar, generalment a través de les xarxes socials (que semblen ser avui el fòrum polític per excel·lència), treure’s els draps bruts i menystenir-se els uns als altres.

La victòria electoral independentista, que es va expressar amb molta vehemència per part de la CUP, ERC i JxCat, fa cara d’haver quedat en un mal acudit, quan es veu que el mot independència és molt diferent per cadascun dels grups, o almenys la manera d’arribar-hi i la prioritat, que pot veure’s alterada en funció dels interessos de partit.

Els ultimàtums que proclama ERC i l’alentiment en les negociacions que estableix JxCat són, sens dubte, estratègies d'ambdós posicionaments, sense que cap acabi de resoldre res, i són un clar exemple de la facilitat amb les quals les paraules, la semàntica i els continguts discursius poden tenir un o altre sentit, segons convingui a qui l’expressa i el moment en què ho faci.

Aquesta banalització del llenguatge i del sentit de les paraules sembla que ha pres carta de naturalesa a la política, no tan sols a la catalana, de la qual estem tenint exemples a diari, en les eternes negociacions per formar govern. Al Parlament, es veuen d’una manera sovintejada aquestes interpretacions interessades. Quan es va constituir, després del 14 de febrer, tant JxCat, ERC, ECP, CUP i PSC-PSOE, varen establir un cordó sanitari per la presència de l'extrema dreta. Doncs bé, a la primera de canvi, quan s’havia de posar en pràctica per la designació dels senadors autonòmics, el PSC-PSOE va fer la seva interpretació d’aquest acord, afegint el qualificatiu 'actuació intel·ligent', (és cridaner que sigui el mateix que fa servir JxCat, al qual critiquen) i es van situar al marge de la resta de partits.

En aquesta línia també podríem recordar el president Pedro Sánchez, quan en el debat dels fons europeus, va dir en relació a Vox que “havia demostrat responsabilitat de país i sentit d’estat”, ja que li havia facilitat la seva aprovació. També va interpretar que no contradeia els missatges del seu partit en vers l'extrema dreta, quan a les eleccions d’abril de 2019 va insistir en la presència d’aquest partit en el debat televisiu, tot i que no tenia representació parlamentària.

Certament ara, amb l’escenari de les eleccions de Madrid, mantenint el mateix missatge, s’interpreta que se l'ha de deixar fora de tot arreu. Nova lectura de les mateixes paraules. Exemples d’aquesta llibertat d’interpretació n'hi ha molts, massa, si volem que hi hagi coherència a la política. El partit de l’alcaldessa de Barcelona Adau Colau, ECP, es permet al Parlament donar lliçons de la seva coherència del llenguatge, creant cordons sanitaris de dretes i esquerres, negant-se a parlar amb JxCat per ser, segons la seva definició, de dretes, a la vegada que governa a la capital catalana gràcies al partit de Manuel Valls (a qui la dreta li pot semblar esquerrana), i amb qui que acaba de pactar una taula de recuperació econòmica, a la vegada que va a Madrid a seguir donant lliçons de coherència amb el missatge que no es banalitzi la dreta i el feixisme, perquè “divideix la classe treballadora”.

La pròpia Constitució espanyola, al marge de definicions contradictòries que té el seu contingut, com ara la igualtat de totes les persones, quan estableix diferències i privilegis en funció del seu origen, el manteniment i la incorporació de drets masclistes, com ara la reminiscència a la llei sàlica, que va donar lloc a les guerres carlines al segle XIX, la desigualtat entre home i dona, o la separació de poders, quan tan sols cal veure com es nomenen els seus membres.

També manté un llenguatge que permet als polítics fer les interpretacions més adients en funció de la seva visió política. Tan sols cal recordar, per no sortir del llenguatge, el seu article 3, quan diu que és el castellà la llengua oficial i les altres llengües espanyoles... assumint també com pròpies les altres llengües de l’estat. Avui sembla que tan sols hi ha una sola llengua (que no existeix segons la pròpia carta magna) i és “l’espanyol”. El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein ens va avisar del risc del doble llenguatge quan ens recorda que "no ens adonem de la prodigiosa diversitat de jocs de llenguatge quotidians, perquè el revestiment exterior del nostre llenguatge fa que sembli tot igual”. La uniformització de la societat a través del llenguatge.

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics