Tant de bo que, a la publicació d'aquest article, part del seu sentit ja hagi perdut raó de ser, però com a reflexió del que ens toca viure no crec que sobri. Després d'aquella tarda del dia 27 d'octubre del 2017, en què una munió de gent il·lusionada va sortir als carrers i places per, amb llàgrimes als ulls, celebrar la proclamació de la independència (i en poques hores haver d'acceptar que tot havia estat un somni, satisfactori i reconstituent, però només un somni), semblava que aquesta sensació era irrepetible, per bonica i frustrant a la vegada.
Ara, massa dies després de les eleccions al Parlament del 14 de febrer (provocades per la denúncia, judicialització i condemna) pel fet que sembla ser que delicte criminal capital, el de desobeir la Junta Electoral i no despenjar una pancarta del balcó de la Generalitat, sembla que les connotacions són semblants, atenent la majoria parlamentària independentista assolida a les urnes, amb un 52%. En efecte, els dos grups majoritaris (amb la independència com a objectiu final) no hi ha manera que segellin un acord digne dels vots rebuts. No es pot jugar amb foc d'aquesta manera i no arribar a cremar-se.
La gent, la ciutadania, l'electorat, no pot viure en una frustració constant i permanent. La gran majoria catalana va estar dècades suportant una tendència política, amb convenciment, potser amb una mica d'encegament i tot i, a base d'anar acumulant despropòsits per part del govern central, que resultaven atemptats a la sensibilitat d'una molt bona part d'aquesta majoria, ha virat el seu posicionament, amb decisió, en direcció a viure, com a mínim, en una sobirania real.
Però el cert és que això és irrealitzable, vistos els molts intents dels diversos governs a la Generalitat, si més no, pacificament i per la via del diàleg, que és com nosaltres sabem actuar, però que resulta infructuosa quan a l'altre costat no hi ha la mateixa predisposició.
De veritat que voldria la independència, encara que només fos per poder analitzar, criticar i sancionar les accions, les no accions, les decisions, el moviment polític, econòmic, social, del meu govern en plenes competències i responsabilitats, sense estar sotmès a un altre ens que controli i fiscalitzi, que no retalli, ni tombi resolucions sobiranes, que no imposi, que no castigui, que no disposi al seu gust i interessos ideològics, sovint contraposats als nostres, dels diners que es generen al territori. Mentrestant, no és massa lògic, ni lícit, i no hi pot haver força moral per prendre segons quines conclusions dràstiques.
