Després de més d'un any i mig, en el que el govern de Pere Aragonès ha estat fent actes de malabarisme, amb l'argument de la "geometria variable", expressió encunyada per Rodríguez Zapatero, amb la finalitat de poder mantenir el seu govern, d'ençà que va quedar en minoria, finalment s'ha anunciat la convocatòria anticipada per les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, tot i que en aquest cas, la qualificació d'aquesta convocatòria més aviat caldria dir que ha estat una convocatòria endarrerida. Hauria estat més coherent, més lògic i sobretot més realista i honest pels votants, que s'hagués produït en el moment en el qual Junts va sortir del govern, i evitar una situació de quasi nul·la activitat política al parlament català, amb l'únic objectiu d'arribar al final de la legislatura, fet que tampoc ha aconseguit
Ara s'obre un escenari, en el que es poden produir situacions noves, que fa tan sols un mes eren impensables i, per tant, genera incerteses afegides a les normals d'una nova contesa electoral, perquè són moltes les incògnites que han sorgit en molt poc temps. Des de la presentació de Puigdemont, com candidat de Junts, tot i que en l'acte celebrat a Elna, no apareixia cap signe del seu partit. Les maniobres del PP, intentant entorpir, i no sabem en quina manera es produirà aplicació de l'amnistia. La posició de Salvador Illa, que fins ara encapçalava les enquestes com guanyador de les eleccions, tot i que cal recordar que això no dona la presidència de la Generalitat i veu com el "cas Koldo" se li va acostant. O la situació "a contrapel" que s'ha trobat ERC, amb la tendència de recuperació de posicions de Junts, d'ençà que s'ha anunciat el candidat a la presidència.
Com succeeix sempre enfront d'una data fixada per votar, aniran sorgint previsions dels futurs resultats, amb més o menys encert, encara que vistes les previsions anteriors, fins al 12 de maig a la nit no ho sabrem, tot i que massa sovint les enquestes publicades, tenen un cert objectiu d'establir tendència de vot, entès aquest com la voluntat presentar uns resultats més favorables a qui ha encarregat l'estudi, si bé poques vegades es té en compte que guanyar les eleccions, obtenir més escons, no és sinònim de poder governar, cal recordar que les darreres eleccions, les va guanyar el PSC-PSOE i s'ha mantingut a l'oposició.
Una vegada més, fet que formar part de la manera d'actuar a Catalunya, neixen partits polítics com bolets. Ara l'oferta amb l'etiqueta d'independentistes es veu ampliada amb nous partits polítics, la proposta de Ponsatí i Graupera, les discussions que han mantingut fins al darrer moment per fer una llista unitària a l'ANC, o la incorporació d'Aliança Catalana, són un clar exemple. Això sí, tots assegurant que són ells els autèntics defensors de la independència de Catalunya. Una vegada més es posa en evidència que Catalunya és un país en el si es pogués, cada un faria el seu partit. Això sí, cada vegada més dividits, encara que tots amb el mateix missatge, "la voluntat d'agrupar el vot independentista" i ser més forts per avançar en aquest objectiu.
Pere Aragonès demanant que Junts doni suport si són ells els més votats, si bé quan li fan la pregunta si ells farien el mateix si guanya Junts, surten amb qualsevol argument històric, per no donar resposta. Clar que Puigdemont, en la seva presentació, que també va demanar la unitat de l'independentisme, ho fa després de criticar, això de manera subtil a ERC.
De la CUP, encara podríem dir que no sabem si està, i la resta, que precisament venen d'escissions, com poden parlar d'unitat? Aquesta és la paraula més utilitzada, tot i que la realitat és que més partits polítics en aquest entorn, genera la paradoxa que el que aconsegueixen és una fragmentació del vot i, per tant, en la mesura que l'independentisme, més o menys actiu va distribuint el seu vot entre més partits, el resultat és l'enfortiment d'altres partits contraris a les seves tesis, en aquest cas el PSC -PSOE. Salvador illa es deu fregar les mans davant aquestes noves propostes, veient com els seus adversaris, sense la seva intervenció van perdent pistonada.
De fet, tal com es presenta l'horitzó en aquests moments, per assolir la presidència de la Generalitat, tan sols ha d'evitar fer gaire cosa i esperar que al seu moment ERC li doni suport, somni que pot tenir, d'editar de nou el tripartit de Carod-Rovira.
La realitat que cada dia es va imposant en la ciutadania, és la voluntat, la demanda d'obtenir respostes concretes a problemes concrets, sobretot després, com van reconèixer que l'1-O no s'estava prou preparat per continuar amb el procés encetat. Un procés mancat de preparació, a causa de les diferències conegudes, encara que no reconegudes entre els dos líders dels partits independentistes. L'augment de les diferències entre Junqueras i Puigdemont i nous de possibles interlocutors, fan cada vegada més difícil, no la independència, que aquesta ara com ara, sembla quedar molt lluny, fet assumit per tots els polítics implicats, encara que no ho han reconegut públicament, fins i tot poder mantenir el govern de la Generalitat en mans de partits que, amb més o menys força creuen en aquest objectiu. Resulta cada vegada més difícil, si no assumeixen que tan sols la unitat els pot fer forts, la divisió actual tan sols els pot fer, protagonistes conjunturals.
Probablement, si poguessin treure d'aquesta equació els líders de cada un dels partits polítics implicats, inclosos els nous partits, que comporta una política molt personalista, i es generés com va sembla que s'havia produït l'octubre del 2017, una voluntat, una política i un desig únic i compartit, es podria veure un horitzó optimista. De moment i aprofitant aquesta convocatòria electoral, el govern de Pedro Sánchez, ha començat a cancel·lar reunions i acords. Marlaska, anul·la una reunió en la qual s'havia de traspassar competències als mossos en control d'aeroports i ports, també ha quedat fora de calendari la junta de seguretat prevista, a la vegada que els diferents comitès previstos per estudiar el traspàs de rodalia, no s'han constituït. On és la força que asseguren tenien a Madrid?
I en aquest escenari, ara resulta que el president Aragonès, ha vist la llum i va a Madrid a fer una conferència en la qual demana un finançament singular per Catalunya. Potser han canviat moltes coses, però fins ara a qui s'havia de demanar això era al govern central i aprofitant la força que es pogués tenir al Congrés, però sembla que és més efectiu fer declaracions i conferències quan hi ha eleccions a Catalunya, encara que l'efectivitat és per obtenir vots, perquè, genera molts dubtes que una conferència sigui un element de força per obtenir aquest objectiu.
Joan Bermúdez i Prieto és advotat i politòleg.
