Dimecres, 17 d'Abril de 2024
La condició de tertulià radiofònic o televisiu fa fer amics perquè t'aparellen amb gent que fins llavors no coneixies, i gràcies a unes remotes tertúlies de Catalunya Ràdio vaig arribar a una amistat amb Muriel Casals. A l'hora dels anuncis o a l'entrada i sortida del programa emergeixen les intimitats i un dia em va explicar que havia nascut a Avinyó, de pare exiliat i mare francesa. Com que jo havia vist la pel·lícula Muriel, d'Alain Resnais, li vaig preguntar si aquest nom és comú entre les dones del país de naixença. “No; els pares es pensaven que seria un noi i em tenien reservat el nom d'un àngel.” Ara no recordo si em va dir Rafael o Gabriel. “Vaig ser noia i van córrer a buscar un àngel que s'adaptés al sexe inesperat. Van trobar Muriel.” Vam riure perquè si al final de segles de discussió s'han fet famosos els volàtils celestials és pel seu caràcter asexuat. El títol sencer de la pel·lícula de Resnais és Muriel ou le temps d'un retour i, com sempre en el director, tracta de la memòria, el temps i el compromís polític.
Llavors no es parlava encara del “procés”, sinó que es parlava amb igual insistència de l'Estatut, del “nou Estatut” que va trigar quatre anys a elaborar-se i que finalment acabaria tombat. Muriel Casals, que era convidada a les tertúlies per parlar d'economia, la seva especialitat, aplicava la veu tranquil·la i el discurs admirablement cartesià a defensar el text aprovat pel Parlament. Si no va participar en les tertúlies del “procés” és perquè se'n va fer activista, sobretot després de ser escollida presidenta d'Òmnium Cultural. Li vaig anar a fer una entrevista al seu despatx i vaig retrobar la dona exquisida, intel·ligent, guapa, d'aparença fràgil però indestructible com un jonc i de la manufactura del PSUC més autèntic i dialogant. Després va ser la veu i la capçalera de tantes concentracions com hem anat en favor de la llibertat i la dignitat de Catalunya, i més tard encara diputada al Parlament destinat a conduir-nos a l'estat propi.
El 30 de gener no va veure venir la bicicleta que la va atropellar en un carrer de Barcelona. Primer es va parlar estrictament d'una fractura d'ossos, i ens la vam imaginar tornant al Parlament amb uns bastons provisionals. L'impacte li havia afectat el cap i dissabte al matí es va morir a l'hospital.
L'última vegada ens vam creuar travessant un pas de vianants al passeig de Gràcia. Com que el “procés” ha tingut molts alts i baixos i en aquell moment es trobava en un forat gens estimulant, li vaig preguntar: “Ho veurem?” Va entendre el doble sentit de la pregunta que la urgència del semàfor no permetia matisar: si el país veuria la independència i si la veuríem nosaltres dos, que ja teníem una edat. “Tu i jo la veurem”, em va respondre. Quin disgust, estimada Muriel.
