Per oblidar i per recordar, a parts iguals

"En fi, llàstima que no es pot parar, esborrar, i començar de nou, no?". Així vaig acabar una anterior reflexió en la qual, amb el títol "Un cap i cua per oblidar... o per recordar", de-tallava tot un seguit d'"accidents naturals" que aquest any, numèricament tan bonic, ens ha "regalat" perquè anem agafant consciència del que som davant de la natura i el seu ordre establert que, indomable, els interessos humans no poden alterar.

Però no tot s'ha de prendre com un càstig diví i posar-hi l'altra galta. S'ha de destriar de l'inevitable tot allò que tal vegada hagi estat a conseqüència d'actituds matusseres o, pot ser fins i tot malintencionades. I, en aquest sentit, vull destacar un fet que ens ha marcat en excés, i que ens ha fet replantejar el nostre paper com a ciutadans.

Tot i que, si bé en l'eclosió de la pandèmia del coronavirus, sense els coneixements ni la informació necessària per dubtar-ho, tot sembla indicar que la persona humana, com a humana que és, poc hi podia fer si per desactivar-la calia la parada total de la mobilitat, que afectava de ple a l'economia, en tots els seus aspectes directes i indirectes.

Al mateix temps, hauríem de recapacitar si, en un altre fet remarcable de l'any com és el judici del procés, no hi té molt a veure l'actitud de qui ho va fer anar d'una manera en lloc d'una altra.

I no el mateix judici en si, ja prou ignominiós, indignant pel que interiorment ens ha representat com a catalans, però també per la imatge transmesa a l'exterior que interpel·la a tots els españols, si no des del seu inici, quan qui havia d'entomar un problema polític ressorgit a resoldre en una taula i un cafè, i unes carpetes a obrir i tancar, va evadir-se del que era la seva responsabilitat i ho va passar a qui no tenia, ni té, mà esquerra i que abusa de la dreta, detall imprescindible en què es basa la política.

En aquest cas, tampoc es pot oblidar com s'ha permès ser part acusadora i protagonista en un judici un partit polític inadaptat i reaccionari, destructor de qualsevol indici de progrés que, dit sigui de pas, ha estat votat amb prou gruix per a tenir veu i vot al Congreso, tot i que aquest detall ja seria un altre tema prou delicat i important a tractar i a reflexionar.

Si bé políticament ja fa uns quants anys que estem tant il·lusionats com cabrejats i frustrats, està clar que aquest any 2020 no el podem esborrar pel molt que ens ha trastocat la nostra vida personal, familiar, social, laboral, que, amb tota seguretat, hi quedarà incorporat. És cosa de cadascú assimilar-ho, adaptar-ho, extreure'n la part que, malgrat tot, encara pot ser útil i, quan es pugui, amb els ensenyaments acumulats, refer la normalitat quotidiana.