Tot fa la impressió que Espanya es mou entre una 'subEspanya castissa' i una 'subEspanya 'canyí'', amb seu social a Madrid. Atenent la seva composició real, és impossible que tothom es pugui sentir a gust amb aquest nacionalisme, tret de qui en treu profit. És un nacionalisme que, a diferència del català, que és inclusiu i pacífic, està impregnat de la 'fúria' i veu delicte en tota expressió del que considera l'únic que hi ha d'haver.
Per al nacionalisme espanyol, el sol fet d'intentar preguntar sobre el tema és prohibitiu, criminal, mereixedor de presó. Tot nacionalisme requereix una bona dosi de fanatisme que, en determinats moments, l'enalteixi per damunt de tot, encara que sigui reinflant la mateixa realitat. Sentir-s'hi còmode dependrà dels sentiments particulars dels quals hi han de conviure.
Així, dependrà de cadascú trobar-lo exagerat, imposat o, fins i tot, com un adoctrinament. Però, en tot cas, sempre serà per recalcar uns valors que es creuen amenaçats, en risc o en perill. En cert aspecte, hi tindrà molt a veure la consistència del que representa un determinat nacionalisme en veure's amenaçat quan, o per qui.
Aquesta reflexió, molt particular, podria ser l'explicació de l'enfrontament descarnat que actualment pateixen Espanya i Catalunya. Catalunya es veu en risc perquè no és reconeguda per l'estat. Ni de manera identitària, ni culturalment. I Espanya es veu en risc en veure que una part, del que considera una sola i indivisible peça, està intentant separar-se'n, ni que pugui ser qüestionada la seva unitat sotmetent-la a referèndum.
