Dimecres, 03 de Març de 2021

Poètica Isabel Oliva

25 de Novembre de 2014, per Xavier Garcia Pujades

Cap a Girona a conèixer i conversar una mica amb la poetessa Isabel Oliva i Prat, que aquest dijous 27 arriba als 90 anys. Em fa d'enllaç un altre poeta, Miquel-Lluís Muntané, periodista cultural i home de les esquerres ecologistes, a qui li agrada –com a mi també– fer que la gent es trobi. Ah, la poesia, sempre en el fons i en la superfície de les nostres vides, encara que sovint siguin tan poc poètiques.

La senyora Oliva –mestra de professió, conreada per les belles arts de la música i la pintura, el gust per la lectura, l'arqueologia (el seu germà va ser el notable arqueòleg Miquel Oliva, mort tan jove, el 1975, a poc més de 50 anys per accident de trànsit) i el gust per l'arquitectura de les velles pedres que la història ens ha deixat (a Girona, moltes)– és una dona i àvia, vídua de fa uns anys, que porta les nou dècades de la seva existència amb una jovialitat corporal i d'esperit que no dubtem a qualificar d'envejables.

Ens atén amb una de les seves filles, Conxa Torrado, i el primer que em diu: “Vostè vol fer-me una entrevista? Però si jo no sóc important!”, la qual cosa em va anar la mar de bé per dir-li, sempre que s'escau: “L'important és ser interessant.” I així durant les més de dues hores en què vaig ratificar –després d'haver llegit alguns dels seus molts poemes– que, si és possible, als creadors se'ls ha de poder conèixer, ni que sigui una mica, per a poder recitar-los (viure d'ells, en certa manera) amb algun coneixement fonamentat.

De manera que, com ja era de preveure, i a diferència de molts poetes que els costa un ull de la cara obsequiar amb algun llibre, la senyora Oliva –que surt de l'essència popular i que a ella retorna– ens desplega damunt la taula el seu arsenal poètic, minuciosament elaborat durant els llargs anys jubilars des que deixà el seu ofici de construir persones. Ara ens corona a tots –grans i petits– amb una altra essència,
la poètica, que també creu, amb molt bon criteri, que ha de formar part de la vida del poble.

I, com en altres casos que he conegut, quedo veient visions del que veig: una muntanya de llibres, centenars de poemes, prologats per crítics conscienciosos –i sovint també poetes–, uns textos en vers que han guanyat o quedat finalistes dels molts premis de poesia que encara es convoquen en aquest país i que després s'editen per part d'algunes editorials, igualment benemèrites, que continuen tenint el bon humor de difondre poesia, sabent que s'hi faran més savis que rics, com habitualment es diu.

La senyora Oliva, davant la seva fillada impresa, sense ombra de vanitat, amb una elegància i naturalitat que trobo igualment exemplars, em va comentant que tot això ha sortit un cop jubilada, la qual cosa deu voler dir que aquesta dona, abans de llançar esgarips sentimentals de joventut, s'ha pres el gust i la molèstia d'intentar saber de què va la vida. I a fe de Déu, pel contingut del que ha escrit, que l'ha viscut: el seu món més pròxim, la vella Girona medieval i jueva, la imponent catedral (els seus silencis fets pedra, les campanes i els carrerons); el seu rodal immediat (la Costa Brava i tot el conjunt mediterrani, amb Florència, Venècia i Roma com a capitals tutelars) i, en fi, arreu on hagi dispersat els seus ulls per tractar de capturar la bellesa general del món, que tan sovint es mostra en instants només per a aquells que saben retenir-los.

I al costat dels espais exteriors, els íntims, dominats igualment per les realitats essencials del temps, el silenci, l'espai propi, la música (de la qual és bona coneixedora practicant), la nit, els jardins, els claustres, la pluja, el vent i les velles pedres. I tot descrit amb una capacitat d'amistat plenament humanitzada, en la qual compten poetes, vius o morts (Carner, Màrius Torres, Espriu, Vinyoli, Palau Fabre, Ferrater, Perucho, Teixidor, i els actuals Jordi Pàmias, Joan Margarit, Narcís Comadira, etc.), crítics doblats de poetes que han valorat la seva obra (Ricard Creus, Sam Abrams, Pilar Cabot, Francesc Garriga, Teresa Costa-Gramunt, Vicenç Llorca, Víctor Pallàs, Juan A. Masoliver Ródenas i, també, els citats Jordi Pàmias i Miquel-Lluís Muntané), a més d'un petit estol d'artistes plàstics, al capdavant dels quals la pintora i pedagoga Esther Boix.

Ens fem unes fotografies mentre conversem a taula i al recòndit jardí dels tres arbres, i surto de la sessió amb el cor esponjat de saber que la poesia catalana –masculina o femenina– té en Isabel Oliva, després d'algunes dones (Arderiu, Leveroni o Marçal) que han conreat el gènere amb la mateixa cura i excel·lència que ella, una de les seves digníssimes continuadores. I qui ho trobi exagerat, que cerqui els seus llibres i els llegeixi.

Xavier Garcia és escriptor i periodista.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics