Està clar que una situació com aquesta i en el segle XXl no l'esperàvem, tot i que sabíem que la possibilitat existia i, vist el que hem vist, gens remota. A més a més tot indica que haurem d'estar més en alerta a partir d'ara; hem vist que en situacions com aquestes ens hi anirem trobant, aquí és on salten totes les alarmes.
De tot el que he llegit el que més m'ha provocat un gran sentiment de tristesa és la situació de perdre algú. Per desgràcia, aquests dies hi ha persones que ja ho han viscut i és esgarrifós, ja que perdre algú estimat és allò que no volem i més a la nostra societat, que la mort la vivim des de la tristesa més profunda, la tradició jueva-catòlica de dos mil vint anys té aquestes coses, siguis creient o no. Però perdre algú estimat que saps que està sol en un llit d'un hospital i no poder fer res, ha de ser d'un dolor insuportable. Ja hem vist que no només marxen les persones amb un alt risc per edat o patologies, sinó que gent jove i sana també se'n va, veure com marxen en una ambulància sense saber si tornaràs a veure a aquesta persona i a més veure que marxa sola, és l'escenari que no desitjo a ningú, ni a la pitjor persona de la capa de la terra.
Aquests dies he decidit deixar de banda les xarxes socials, prendre distància de la rutina diària del confinament. He decidit enyorar a les persones que no veig, allò que faig de manera inconscient cada dia, aïllar-me, però no de manera depressiva instal·lat en la tristesa, sinó que des de la plenitud en el meu entorn més proper. Contemplar des d'aquesta calma forçada com és tot allò que passa desapercebut en el meu dia a dia. Viure i escriure, fer servir un mitjà local de confiança com és Reusdigital.cat que no publica sense contrastar, que no publica sensacionalismes, m'ajuda i molt. Rebre les notícies apropiades i pels canals apropiats, mantenir una comunicació més o menys constant amb els més propers. Llevar-me d'hora i dutxar-me, canviar-me de roba cada dia, acabar tots els llibres començats que tinc sobre la tauleta de nit, respirar a poc a poc, agrair que ara no puc córrer i gaudir d'aquesta quietud això sí, acompanyada de la calma tensa del moment.
Cadascú té la seva veritat sobre el Coronavirus, cadascú la viu com pot i ho gestiona a la seva manera, des de la persona més patidora del món, a la persona que no ho veu tan greu i sap sobreposar-se de seguida a les adversitats. Totes les persones estem sobre un taulell de joc que de tant en tant trontolla i és que veure més militars amb medalles al pit que científics em posa molt nerviós. No vull parlar de fronteres, ni de territoris, ni de res de tot això, perquè ja veurem més endavant que en general i a tota arreu la gestió serà defectuosa aquí i allà. De moment guanyen allà, però això també ha servit perquè tot i que sabíem que aquí no fem sempre les coses bé, miràvem cap a una altra banda. Els professionals de la sanitat del nostre territori també treballen en unes condicions lamentables i m'atreviria a dir que des de fa molts anys, abans fins i tot del procés, ara que hem arribat a estar en aquesta situació un exercici de sinceritat no ens va gens malament.
Parlant dels professionals de la salut del nostre país, són elles i ells qui agafaran la mà de moltes persones que marxaran soles, mai els hi estarem prou agraïts. En fi, no vull semblar una persona catastrofista però sí que la situació em convida a reflexionar, ja que estem davant d'un virus que tothom diu que és menys perillós que el de la grip estacional però que està prenent a persones a una velocitat increïble i no tenim una vacuna per frenar-lo, mentrestant, s'haurien de tancar fronteres i no es tanquen, tot indica que ja hi ha uns quants fent números. I és que amb això del Coronavirus, cadascú té la seva veritat i prioritat. Que la nostra sigui cuidar-nos en extrem, ajudar-nos i ajudar a altres persones.
