Des del moment en què a Catalunya hi ha delegacions de l'estat, comissaries de la policia nacional espanyola, casernes de la guàrdia civil, la bandera espanyola a les més nostrades institucions, oficines d'Hisenda i a més, la major part dels impostos que paguem marxen cap a Madrid. No cal enganyar-se, això significa Espanya. I el que pugui representar Catalunya i, en conseqüència, el català, es podrà reivindicar, però mai passarà de l'àmbit i transcendència local i subordinada. I ja se'n cuidarà el ministre d'Exteriors de torn perquè segueixi així.
I, per reforçar-lo, hi ha l'embat ultranacionalista que colpeja sistemàticament qualsevol intent de posar damunt la taula les diferències existents. En aquest sentit, determinats representants polítics ja fa temps que menyspreen públicament les majories de govern al Parlament, que no són les que voldrien, argumentant en aquest cas, que l'actual president no representa tots els catalans.
Se'ls hauria de preguntar si el president del govern d'Espanya, no la representa pas, la totalitat d'espanyols? Si els partits que proclamen això governessin tampoc representarien la totalitat de ciutadans de Catalunya. O, llavors, sí?
Per un costat, s'ha d'exigir que no ens enganyin però, per l'altre, també s'ha de demanar que algú es pregunti què ha passat en el panorama polític català perquè el partit més reivindicatiu, el de l'esquerra catalana, ERC, en aquests moments, fins i tot es vegi superat en sobiranisme per l'hereu del més representatiu del conservadorisme català, JxCat, que és qui està apostant més decididament per l'independentisme. A Madrid no volen entendre que el reflex de la ciutadania, que ha superat escenaris anteriors, ha mogut l’eix social catalanista, independentment de tendències polítiques.
