Ramon Ferran, gràcies

Enmig d’aquestes festes ens ha colpit a la gent d’Iniciativa per Catalunya Verds, a la gent que es reclama hereva del PSUC, la notícia de la mort del Ramon Ferran: i en comunicar-ho hem constatat que a totes i a tots en a produït un cop dolorós. Sincerament no ens ho pensàvem pas malgrat saber, això sí, que el Ramon patia una malaltia que l’obligava a periòdics tractaments agressius: però sempre ens retornava divertit i animós, refet i com si expandís una alegria interior; sense traspuar les lògiques preocupacions que en una persona generosa s’imposa: més que en ell, pensava com quedaríem les persones que més estimava.

Sobretot per la Paquita amb qui ha compartit anhels, acció i fe en una vida de compromís permanent i intens en favor dels més humils i desvalguts. De fet en el Ramon Ferran veiem la història a Reus de la lluita per la llibertat i per Catalunya en la millor forma que es concretà en el PSUC i ICV. A Reus la gent d’ICV tenim una manera d’expressar aquest sentiment de reconeixement consistent en l’atorgament del guardó 'Representeu la Catalunya que volem', lliurat cada anys en rememorar l’11 de setembre. Al Ramon ja li vàrem dir, en lliurar-li aquest guardó, que ens sentim orgullosos que lluités per uns ideals que compartíem, que fos part essencial de la història de la organització ajudant-la a ser generosa i combativa.

No farem ara una ressenya biogràfica del Ramon Ferran com a ciutadà i actor polític a la nostra ciutat, no per extensa, que ho és, sinó per estar implicada en les altres facetes de la seva rica personalitat: artista, en primer lloc; el pedagog, el gestor cultural – com posa de manifest la seva vinculació com a soci que estimava el Centre de Lectura; sense oblidar la condició de cristià de base; l’activista i ciutadà... acompanyen conectades i expliquen la seva actuació cívica i compromesa.

Podem atribuir la vinguda a Reus de l’Escola d’Art de la Diputació a la seva gestió com a regidor de cultura però quedar-nos aquí oblidaria el seu paper en aquest i altres temes com a professor del claustre d’aquesta institució. De fet la seva gestió política com a regidor marca una època excepcionalment brillant, que depassa l’àmbit reusenc sobretot pel que fa a les arts plàstiques i al teatre. Pel que fa a les festes també, però en aquella època amb la recuperació democràtica es va viure un canvi de paradigma que afectà a tot Catalunya. L’èxit de la seva gestió cultural com a regidor en uns anys de profunda crisi econòmica, potser pitjor que l’actual, no s’explica sense la seva capacitat d’actuar com a catalitzador, de les complicitats que sabia trobar gràcies a la seva condició d’artista, i pel que fa als joves creadors, per ser també pedagog.

Era un home de taller, de moltes hores de treball, i també era enemic del populisme cultural, però el seu taller mai s’instal·là en una torre de marfil. Del seu taller sortia un art tècnicament savi però amarat d’una espiritualitat expressiva, directe, contemporània però adreçada a la gent. En el seu funeral, a una Prioral plena de gom a gom, l’acompanyaren dos exemples del seu art com si foren dos punts d’una el·lipsi que recordava tota la seva obra cívica de monuments i plaques esparsos pel centre i la perifèria de Reus: les parelles de gegants de la ciutat que ells feu, els japonesos i els negres que l’esperaven a la portalada del temple, i els capitells de la nau i imatges de la trona que de manera discreta, tècnica i artesanal restaurà.

Però alguns recordarem també que en els anys de l’Assemblea de Catalunya, quan començava allò que després es diria la transició i encara eren relativament pocs els que protagonitzaven les mobilitzacions que ben aviat esdevindrien massives, en Ramon forma part del grup que es tancà a la Prioral per demanar l’Amnistia del presos polítics de la dictadura. Quan rebia gent transmetia aquella confiança tranquil·la que només poden donar els que mantenien un compromís de feia temps, que venia de lluny. A tall d’exemple que el compromís del Ramon venia de lluny, dir que el bust del filòleg exiliat Pompeu Fabra que es col·locà a la biblioteca del Centre de Lectura és obra seva -era l’any 1968, centenari del naixement de filòleg i quan es comença a defensar i afirmar la nostra llengua publicament en uns anys encara grisos i difícils-.

Cloure la seva vessant cívica i el seu compromís polític als anys de la lliuta per la llibertat contra la dictadura i a la seva gestió com a regidor de cultura en el primer ajuntament de la democràcia recuperada, pertanyent a la llista del PSUC, seria deixar oblidada tota una època del ciutadà Ferran oblidada, que mai ha estat inactiu. Per deixar només constància amb un exemple recordar que ha fet donació a la ciutat, en concret als seus museus, d’obra significativa de les disciplines en les que excel·lí: el gravat i la producció de medalles. Com feu amb altres entitats i institucions; o per causes dignes. Recordar en aquesta línia la donació a la biblioteca del Centre de Lectura de la seva col·lecció excepcional de llibres antics, dels segles XVII i del XVIII; i a l’entitat d’un autoretrat de joventut magnífic. Sabem que l’Ajuntament de Reus li atorgà la medalla de la ciutat (Ple 27.4.2007), però desitgem que el nostre consistori s’adigui amb la qualitat de la ciutat i nomeni un carrer de Ramon Ferran.

A l’Agrupació de Reus d’ICV es conserva un gravat original que donà Ramon Ferran al PSUC: amb motiu de la 'Marxa de la Llibertat' i totes i tots ens sentim orgullosos que presideixi la nostra seu. Quan som davant la pèrdua que suposa la mort, la veritat objectiva d’una vida plena, densa de virtuts cíviques, de compromís per les causes dels sectors més desfavorits (dels pobres, com es diu als Evangelis), de treball, de sensibilitat artística, de generositat reconforta a totes i tos els que l’estimem. Per com has viscut, gràcies Ramon.

Quim Besora és coordinador de l’Agrupació local de Reus d’ICV.