És una evidència que està baixant la xifra de nous infectats, i de morts, per la pandèmia que ha paralitzat la vida personal, social i econòmica a tot el món. No hi ha dubte. Però també sembla clar que ara comencen a aflorar el que poden ser els resultats del confinament, quasi general, que patim fa catorze dies.
Si, des del dia 20 s'ha deixat (o obligat) anar a treballar a determinats llocs, vol dir que molta gent ja ha sortit de casa, ha trepitjat el carrer, els transports públics, d'alguna manera s'ha relacionat, encara que sigui amb totes les precaucions i seguint fil per randa les normes sanitàries dictades per aquest moment tan delicat, en la confiança de què estan estudiades i elaborades d'acord amb el que més convé en cada moment i situació. El que podrà ser una dada esperançadora serà el que es pugui veure i notar a partir del dia 4 de maig. Si es nota l'estancament o reducció d'infectats llavors sí. I arribo a aquesta reflexió perquè, que se sàpiga, la baixada d'infectats no és a conseqüència d'una determinada medicació preventiva sinó, més aviat, del confinament massiu a casa.
D'acord que aquest desastre ha agafat a tothom per sorpresa, que ningú podia preveure una catàstrofe així, però la reacció en cada episodi, si més no en la part que ens afecta més, sembla més una improvisació dirigida pels poders econòmics (que no saben ni de política, ni de salut, i molt menys de la ciutadania) que unes mesures sanitàries pautades i que estem assistint, impassibles, a veure's carnassa d'un monstre, insaciable, que ens està devorant fins que es pugui sentir ben tip.
Dic tot això, no per aigualir la festa, sinó perquè em moro de ganes de poder sortir al carrer amb normalitat, de relacionar-me amb les meves amistats, d'abraçar i petonejar els néts, els fills, tots els més propers, i els que fa un any que no en sé res...
I, per ara i tant, només em veig, per no sé quants mesos (com a mínim, fins que se'm pugui vacunar amb garanties), sortint al carrer amb mascareta i guants, guardant distància amb la gent, sense poder entrar lliurement als espais de tot allò que no és considerat essencial, però que també necessitem per la nostra salut emocional, com pot ser el teatre, el cinema, o els esdeveniments esportius en viu, independentment de què també els puguem gaudir per la televisió, o el bar o el restaurant, tan vitals, també, per les nostres relacions socials i esdeveniments familiars.
