Dijous, 25 d'Abril de 2024
Reconec la dificultat que hom es troba quan vol fer un petit repàs de la actualitat, sense incidir en l’actuació dels tribunals, que sembla que en els darrers temps s’han erigit com els òrgans que marquen la vida política i social i, per tant, d’una manera o altra ens afecta a tots i cal preguntar-se si realment aquesta judicialització que està vivint la societat es realment una evolució normal i correcta d’un estat democràtic.
De manera recurrent tenim notícies al respecte de quasi tots el àmbits de la judicatura que s’amunteguen al mateix temps. Es publica una interlocutòria redactada pel jutge Marchena, membre del Tribunal Suprem i president del tribunal del judici pel referèndum del 1-O en què demana, contradit de fet el criteri de la fiscalia, que s’investigui el president del govern espanyol, Pedro Sanchez, per la possible omissió de mesures de seguretat a policies i sanitaris en l’àmbit de la Covid-19.
Quasi al mateix temps, el TC dicta una sentencia molt debatuda i dividida entre els seus membres (sis membres, contra cinc), en la qual considera ultratge a la bandera espanyola (i per tant, delicte) que aquesta sigui cremada, fet que en certa manera es contradiu amb l’esperit de la sentencia de març del 2.018 del TEDH en què es reconeixia que cremar una foto del rei era llibertat d’expressió.
Entenem que aquesta defensa de la bandera s’aplica a totes les de l’estat espanyol. Paral·lelament, el TSJC es converteix novament en l’executor de l’arma que han estat els atacs a la immersió lingüística des de la seva implantació, per part dels qui pretenen deixar el català com element residual tot i coneixedors com son, que aquest és un dels elements més importants de la nostra identitat, obligant aquest tribunal amb la recent sentència que s’imparteixin un mínim del 25% de les classes en castellà, per evitar la pèrdua d’aquesta llengua a Catalunya.
Tan sols cal estar una mica atent als patis de les escoles per comprovar que precisament és el castellà la llengua dominant. Això, tot coincidint amb la tramitació de la anomenada llei Celaá, que tornarà a modificar les pautes actuals d’educació i sobretot en un moment en el qual precisament la llengua catalana ha retrocedit mig milió de persones en l’ús quotidià. És curiós que sigui aquest tribunal, amb seu a Catalunya, qui vegi perillar el castellà.
Segueixen altres procediments judicials contra advocats defensors, rapers, alcaldes i consellers entre altres, el que faria llarga la llista, tot i que per acabar-ho d’adobar, les associacions jurídiques també es mobilitzen presentant un recull de signatures al ministre de Justícia, J.C. Campo, per demanar, irònicament la despolitització del CGPJ. És en aquest entorn que el Parlament de Catalunya, amb el suport de JxCat, ERC i la CUP, debat per a la seva aprovació una llei d’amnistia.
La sensació que fa aquesta presentació és que volen millorar la seva imatge dels ponents i del Parlament davant la societat, tot i saber que, a banda de fer-ho molt tard (fa mes d’un any de la sentència), no té cap conseqüència jurídica perquè el Parlament no té competència per fer-ho efectiu. La presentació d’una proposició de llei al Congres dels Diputat (que és on realment es pot resoldre) obligaria al seu debat i deixaria clarament definides les posicions (a hores d’ara, ambigües) de tots els partits. Però aquesta l'endarrereixen fins al 15 de març, qui sap si potser pendents de veure el resultat de les properes eleccions.
El temps, però, no s’atura i aquestes (eleccions al Parlament) s’apropen, i si bé es cert que encara manquen quasi dos mesos ja fa temps que estem immersos en una campanya electoral encoberta, fet que sembla obligar els diferents partits polítics i als seus representants a llençar-se els plats pel cap a la més mínima ocasió, en forma de retrets, acusacions o insinuacions que perjudiquin al contrari. Passa sobretot amb JxCat i ERC, que mantenen amb tal intensitat les seves declaracions que a vegades, vist des de fora, sembla tot plegat més destinat a enfonsar el contrincant polític que a millorar la posició pròpia.
Raons? Potser poques. Arguments? Molts. Ja sigui aprofitant el suport d’ERC en els pressupostos estatals del PSOE-UP, o el no trencament de l’acord de govern de JxCat a la Diputació de Barcelona amb el PSC, conseqüència del processament de la presidenta Nuria Marín (membre de la executiva del PSOE), la presentació del Consell per la República o les declaracions del portaveu republicà Sergi Sabrià. La lluita fratricida, des de la vessant independentista que mantenen ambdós partits, tan sols té un objectiu: guanyar les eleccions encara que amb això malmetin el seu actiu més important, la confiança de la gent.
Certament, el CEO estableix un rànquing dels possibles resultats i fa guanyadora ERC, tot i que cada vegada és més a prop JxCat, fet que fa recordar unes declaracions de Gabriel Rufián, l'abril del 2019, en què va dir que “m’agradaria perdre algun dia una enquesta i guanyar unes eleccions”.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
Desconeixement de la realitat
En contrapunt al que diu en José Antonio, afirmo perquè ho he viscut, que la immersió ha estat i és una gran eina des del punt de vista pedagògic com manifesten la gent del món educatiu. En els anys que porta aplicant-se mai hi ha hagut el més mínim perjudici en vers la llengua castellana. Dir el contrari és ignorància o el que és pitjor, mala intenció.
No lo ha entendido.
El posicionamiento contra la inmersión no pretende, como afirma el autor, convertir el catalán en la escuela en algo residual, muy al contrario se pretende que el castellano no sea, como sucede en la actualidad, lengua residual en los centros de enseñanza. Se reclama simplemente la cooficialidad de ambas lenguas tal y como establece el art. 3 C.E., la doctrina del T.C. y más recientemente la posición del T.S.J.C.
