Està bé que al voltant del 8-M veiem dones a tot arreu parlant de què fan; o que després (uns quants dies després) de les protestes motivades per la sentència de Pablo Hasél, escoltem la veu de persones joves als mitjans. Està bé, perquè no està malament, però és totalment insuficient i parteix d'un mal plantejament.
En ambdós casos passa el mateix: només es recorre a les dones o als joves per parlar de coses "de dones" o "de joves". Per què? Fora d'aquests camps, sembla que no tenim res a aportar.
Com a dona i jove alhora, sento que és una situació que m'interpel·la especialment i m'indigna que hi ha hagi tanta incomprensió (o poques ganes d'entendre-ho) per part, sobretot, de les persones adultes.
Habitualment, no hi ha representació de joves a les taules de debats o a les tertúlies, però és que, si n'hi ha, són constantment qüestionades i tractades amb un paternalisme obscè. És cert que potser portem poc més de 20 anys en aquest món, i que hi ha moltes coses (més aviat històriques) que no hem viscut; però és que també passa al contrari: en alguns sentits tenim més experiència. Parlo de la normalització de les noves tecnologies, de la integració de plantejaments feministes, de l'obertura de la sexualitat (sobretot femenina), o de les noves maneres de relacionar-nos. Potser nosaltres hem de desapendre uns quants anys de la nostra vida; però per als nostres pares i mares, o per als nostres avis i àvies, la tasca és encara més complicada.
És possible que ens sentim, en part, excloses pel sistema que no hem escollit i això ens facilita el fet de detectar tot el que hi falla. I tenim ganes de dir-ho, de criticar-ho i de tirar-ho per terra, si fa falta; però també volem construir. I no en tenim prou amb espais patrocinats en un moment determinat, o amb aparicions exòtiques un dia concret, sinó que volem ser-hi sempre.
Sembla que s'està començant a estendre la pràctica de portar persones de determinats col·lectius a parlar només quan la qüestió té a veure directament amb aquell col·lectiu: dones sobre feminisme o joves sobre protestes (amb d'altres també passa molt, com amb les persones negres per parlar de racisme). I el més preocupant és que fent això es pretén donar la imatge que aquests col·lectius ja tenen veu i protagonisme en l'espai públic.
Doncs no, perquè som moltes coses i tenim criteri i opinió per reflexionar sobre altres qüestions; que evidentment estan relacionades amb la nostra condició, però que van més enllà. Una escolta intermitent i interessada, no demostra interès per les realitats dels diferents col·lectius, ni per les demandes i aportacions que aquests poden fer en tots els aspectes de la vida.
Centrant-nos en el cas dels joves, les opcions per tenir-nos en compte (de veritat) són diverses. No xerrar tant de portes enfora i oferir feines realment dignes; tenir en compte la nostra visió i no menysprear-la; convidar-nos a participar en xerrades encara que no tinguem una llarga trajectòria professional; o deixar-nos un lloc en la presa de decisions. Reclamem ser-hi, i que es noti que hi som sempre.
Alba Cartanyà és periodista.
