Mon padrí Joaquín del Lloar, lo Rei del Lloar, ja ho deia que al seu poble hi havia lo mig del món. Per explicar-ho, fins i tot havien fet una cançó que em cantà algun cop i que em sap greu de no haver enregistrat o apuntat en aquell moment. La cançó, feta aprofitant la melodia de '¿Dónde estás corazón?' de Mocedades, tenia una lletra que explicava com, davant d'un incendi del cinema del poble mentre s'estava projectant 'Viaje al centro de la Tierra', un grapat d'homes del Lloar l'havien intentant apagar llençant-hi alcohol, no em quedà clar si estomacal o vermut.
I dic això perquè el llibre d'avui és una obra que ens permet, des d'un indret qualsevol com és el Priorat i a través de la lectura, entendre trossos bàsics del que són i han estat les epidèmies al llarg de la història en aquest planeta que habitem. El llibre es diu 'Aspectes sanitaris dels arxius parroquials del Priorat (segles XVI-XVIII)' i n'és l'autor el doctor i historiador de la medicina Jordi Pau i Roigé, que no tinc el gust de conèixer però a qui vull mostrar el meu agraïment per fer una investigació en forma de tesi doctoral com aquesta i un convertir-la en llibre per tal de fer accessibles els seus coneixements.
A la seva tesi, l'autor va recollir les dades i els coneixements extrets del buidatge de vuitanta mil inscripcions sagramentals en els registres de diverses parròquies del Priorat, una feina ingent. És clar que la destrucció conscient de molts arxius el 1936 i la destrucció inconscient de molts altres abans i després ens ha deixat sense moltes dades que segurament donarien una visió més real de la història mèdica d'aquests segles i més extensa a nivell de municipis, però també és veritat que el que Pau i Roigé hi trobà és més que interessant.
Amb ell sabem, quan dedica un capítol a les persones mortes per causes infeccioses, sobre la importància de Tucídides i La guerra al Peloponès; de Sebastián de Covarrubias i el seu Tesoro de la Lengua Castellana o Española de 1611, que defineix la pesta com a "malaltia contagiosa que comunament s'engendra de l'aire corromput"; o de Terreros y Pando, que el 1788 va incloure, en el 'Diccionario castellano con las voces de ciencias y artes y sus correspondientes en las tres lenguas francesa, latina e italiana', la definició de pesta dient que "Se toma por hedor, porquería".
L'obra de Pau i Roigé no s'atura aquí i explica també les teories que al llarg de la història s'han utilitzat per explicar les epidèmies i els mecanismes de transmissió de la pesta i altres malalties infeccioses: "D'una part estaven les teories contagionistes, que veien la relació entre els malalts i els objectes que havien estat en contacte amb els empestats. D'altra, les tradicionals corrents miasmàtiques que atribuïen a l'aire un paper capital en la difusió dels miasmes i de l'epidèmia". I a principis del segle XIV, seguint les teories contagionistes, "es van començar a disposar mesures per tal de no tenir contacte amb els empestats i a implantar períodes d'aïllament pels qui haguessin atès un malat o fossin sospitosos de patir la malaltia".
Va ser Girolamo Fracastoro el primer a formular específicament que algunes malalties es podien encomanar, en el seu llibre De contagione, de 1546, decennis abans que es tingués evidència de l'existència dels microbis. El 1557, Girolamo Cardano escrigué que "l'origen de la malaltia eren petits animals" i Kircher, a In Scrutinium Pestis, de 1658, explicà la teoria del contagi després de veure al microscopi microorganisme en la sang de malalts de pesta, tot i que actualment es pensa que allò que va veure eren glòbuls vermells. A 'Aspectes sanitaris', Pau i Roigé explica que, tal com Ribas i Ponti va estudiar, "els sentiments de terror, i sovint de mort, que la paraula Pesta produïa entre la població, feien que s'empressin altres mots que en fessin referència".
Així, a les defuncions que l'autor constatà al Priorat l'expressió 'moriren per contagi' és força freqüent. "Serveix com exemple el fet que en cap de les 16 defuncions que per aquest motiu he trobat a la vila de Falset l'any 1652, i de les 11 -també de Falset- de l'any 1653, hi consta al paraula Pesta. En totes elles es pot llegir que 'moriren del contagi' o 'del mal contagiós'". A Cornudella, en canvi, en el llibre d'òbits de 1652, el 8 de juny, el rector hi apunta que "el 8 de juliol d'aquell any es va declarar el contagi" i entre els morts d'aquells any es pot llegir sis cops la paraula Pesta. El xarampió és una malaltia vírica molt infecciosa que també apareix en els registres del Priorat. Tots els casos que consten pertanyen a la capital, Falset, i es troben enregistrats de març a maig de 1759.
La dada curiosa és que tots els casos de què es té constància, cinc, són fills de sanitaris de l'època. L'autor ens diu que aquesta dada cal analitzar-la mirant les xifres totals de mortalitat d'aquell any, un total de 74, i confrontar-les amb les dels dos anys abans i les dels dos després, que van de 28 a 54. Pel que fa a la mortalitat infantil, mentre el 1759 van ser 80, els altres anys van anar de 16 a 31. Queda clar que aquell any moriren molts més infants i possiblement no se'ls apuntà en el registre d'òbits amb la paraula que identificava la malaltia de què havien mort els fills dels sanitaris, 'serampió'.
El 1729 es troba l'únic cas de verola documentat a Falset, però un cop més les altes quantitats d'infants morts ens posa en alerta, ja que aquell any les xifres d'infants morts duplicaren les dels anys anteriors i posteriors de forma clara. D'altra banda, el 1780, tal com diu l'autor, "En el llibre d'òbits al costat de la partida del 16 de gener es llegeix la paraula 'pigota'" i tot i no fer-se referència a cap cas en concret aquell any, la mortalitat infantil és molt més elevada que els anys anteriors i posteriors, arribant a ser 127 dels 153 morts totals constatats. A Bellmunt, d'on també es tenen dades, també hi hagué un fort increment de mortalitat infantil, arribant a 13, quan els anys anteriors i posteriors eren quatre com a màxim.
Per tancar el punt de morts per causes infeccioses, el llibre parla de dos casos de ràbia. D'una banda, l'Anton Queralt d'Ulldemolins, que morí el 12 de juliol de 1788 després de ser mossegat per un llop; i per l'altra, el fill del cirurgià Lluís Rull de Falset, de qui s'informa que fou enterrat "sens processó ni altra solemnitat", "perquè morí de mal de Ràbia".
Remeno la biblioteca a la recerca d'obres llegides -o encara no- que tractin d'epidèmies, de confinament i de totes aquestes coses que fa quatre dies pensàvem pròpies del cinema fantàstic, de terror o de ciència ficció i que avui conformen la nostra pròpia realitat del dia a dia i tot apunta que això serà durant moltes més dies, setmanes i mesos. Remeno la biblioteca i hi trobo tot això. Lo mig del món és aquí, perquè entre els llibres del Priorat s'hi troba de tot i sobre tot arreu.
Des d'aquí es pot entendre el món amb tanta precisió com des de Nova York, fins i tot en temps de coronavirus, i veure com tot el que passa en bona part ja va passar i res és tan extraordinari com que el que ho sembla si passa ara. Lo mig del món. Ho deia mon padrí i tenia raó. Perquè, malgrat Dalís i altres afarams mediàtics, o no, el centre del món porta l'article 'lo' i és, aquí, lo mig. No sé si és ben bé al Lloar, que tot pot ser, o repartit per termes de diversos pobles o més enllà, però és segur que és al Priorat.
