Primer dia de reclusió voluntària a casa. Al Priorat, que no hi ha tant de fum ni merda a l'aire com a Tarragona o el Vendrell, on treballo, la malaltia queda lluny. No hi ha tanta gent. I més silenci. La causa és clara: el coronavirus (el covid-19). Declarat pandèmia per l'OMS, no mata tant com la grip però no existeix encara vacuna per aturar-lo en grups de risc, en persones d'edat o amb problemes respiratoris, i s'estén molt ràpidament de forma exponencial per contacte, pel que és millor que on ens toquem no ens apropem els uns altres, almenys de moment.
I petites mostres de ximpleria s'estenen arreu. Petites mostres d'histèries sembla que floreixen com ametllers en notar calor. És clar que no seríem on som si des dels mitjans d'imbecil·lització social no haguessin fet una campanya inconscient i alarmista no per informar sobretot sinó per fer por, perquè com més grossa la dius més gent t'escolta. És pura societat de l'espectacle que descrivia Debord al seu assaig ja canònic, i és un dels principals problemes de la nostra societat capitalista occidental quan de multituds toca parlar. No tots els mitjans han jugat a aquest joc i en aquest sentit he llegit reportatges a periòdics de paper que cal salvar de la crema, digitals que n'han parlat i en parlen sense estar subjectes a qui posa el titular més morbós i programes de televisió fets per periodistes, entenent aquesta paraula en el sentit que s'explica en la majoria de facultats però que només s'aplica en una minoria de mitjans.
A casa i amb dies per davant, em proposo treballar i sortir també a caminar sense massa gent o amb ningú, no perquè la gent no m'agradi sinó perquè és una cosa que sempre vull fer i mai no puc. Ara, l'extensió descontrolada de la malaltia m'ho permetrà per primer cop.
Com que la literatura continua essent la meva manera de llegir i entendre el món, em proposo també fer-ne ús. Sobretot, de forma més decidida per a aquests dies, d'aquella que fa referència a pandèmies, epidèmies, confinaments, confitaments i ves a saber què més, uns espais que han donat molt de suc, moltíssim. Sense voluntat enciclopèdia, començaré recorrent a un clàssic més que conegut que té com a guspira desencadenant precisament tota aquesta mandanga. Parlo d'’El quadern gris’ de Josep Pla, que comença amb aquell paràgraf tan bonic que, quan el vaig llegir, em va fer deixar enrere totes les crítiques al personatge i centrar-me en l'autor:
“8 de març. -Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol -malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama -, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.”
Jo vaig fer la carrera a no sé quina Divisió de la Universitat de Barcelona, la corresponent a Tarragona, i la vaig acabar a la Universitat Rovira i Virgili, sense moure'm del mateix edifici. Durant anys i en segons quins ambients, corria la brama que a Tarragona, a Filologia Catalana, no s'ensenyava Pla. Era mentida, tot i que si hagués estat veritat no hauria passat res. A nosaltres ens el va presentar Àlex Susanna, garantia de res, i ens el va blasmar Vidal Alcover, pou de saviesa sense fons, en una de les poques classes d'ell de què vam poder gaudir -ja s'havia jubilat- i en la qual va afirmar, amb la rotunditat plena de la ironia que el caracteritzava, que “La gran obra de Pla, ‘El quadern gris’, és, tal com el seu nom indica, gris. I amb això queda tot dit.”
El de Palafrugell parlava de la grip de 1918, que en 11 mesos va matar entre 50 i 100 milions de persones a tot el món segons les fonts que utilitzem per saber-ne les dades. Les dades més baixes són absolutament terribles: 50 milions de persones mortes de grip. A aquesta grip se la va conèixer amb el nom de “grip espanyola” o “dama espanyola” perquè les potències militars participants en la I Guerra Mundial van exercir una censura absoluta sobre les seves morts per tal que l'enemic no se n'aprofités i utilitzés les dades com a munició en el conflicte. Van ser informacions provinents de l'Estat espanyol les que primer van parlar de la pandèmia, concretament una notícia en què es deia que “una estranya forma de malaltia de característiques epidèmiques ha aparegut a Madrid. L'epidèmia és de caràcter benigne. No s'han registrar defuncions”. La notícia la va redactar l'Agència Fabra, una agència de comunicació que venia notícies de la Península Ibèrica al món, i la va distribuir Reuters. Com a conseqüència de l'origen espanyol de la notícia, la malaltia passà a anomenar-se amb aquest nom, tot i que no es va iniciar a l'Estat espanyol ni fou el lloc amb més víctimes. De fet, quan encara no tenia nom se l'anomenà “el soldado de Nápoles”, per la lletra de la sarsuela ‘La canción del olvido’, que es va estrenar a Madrid en plena epidèmi. El llibret de l'obra era de Federico Romero Sarachaga i Guillermo Fernández-Shaw Iturralde, amb música de José Serrano, i va ser Romero qui va dir públicament que la lletra de la cançó de la sarsuela (“Soldado de Nápoles / que vas a la guerra / mi voz recordándote / cantando te espera”) s'apegava més que la grip que estava patint Madrid i automàticament la malaltia va agafar nom, que després va perdre a favor del de “grip espanyola”.
Deixant enrere les guerres i tornant a Pla i al seu ‘Quadern gris’, d'ell m'agrada el to, però no per literari sinó per tot el contrari. No, no vull dir que l'enlairament de text a partir de la tria dels mots i de les estructures sintàctiques, la seva complicació o complexitat, hagin de ser el camí per arribar a la literatura de dalt de tot, a la gran literatura, però Pla és una exageració en la utilització d'un to i unes formes literàries que tampoc són col·loquials sinó purament estàndards, netes i diàfanes, senzilles per dir-ho en una paraula. És dolent això? És clar que no, però quan el llegeixes estona i més estona t'acaba avorrint i t'acaba interessant, només, el que conta, no com ho diu. Seria el llenguatge periodístic de la notícia, més ben dit de la crònica, perquè el que mai no hi falta és l'opinió. Amb aquest estil és amb el que explica la seva por a la grip i com la va combatre en aquell moment: “A la tarda, tracto d'arribar al mas. Pel camí en sento molt refredat, incòmode, i unes esgarrifances de fred em passen per l'esquena gèlida. Reculo. Tinc un moment de por. Déu ésser la grip -penso- ; si l'és, la mort és ineluctable. (...) A casa prenc un gran bol de llet calenta amb un raig de conyac. Al llit, la reacció es produeix ràpida.”
I ara me n'adono, malgrat tenir de tot em falta llet i conyac... així que hauré d'acabar sortint...
