Vostè, com que no sap res d'ell, pensarà que és un no ningú, o que va ser un mitjacerilla, cosa comprensible, ja que en el petit univers de cadascú, aquell de qui no sabem res, no existeix, no ha viscut, ni fumava caliquenyos, ni sabia què era un seitó, molt comú a la Mediterrània, no el seitó, que ho és de comú, sinó un pescador dels d'aquells anys, com tants, que a més d'un fart de feinejar en les lluites de la mar, a sobre, tenia cura d'un hort a terres de ningú, just a tocar del poble, cultivant un grapat de patates, quatre cols i el que donés de si aquell tros de terra a tots els vents, a ple sol, amb més sorra que llavors.
Si bé, anys després de molta lluita amb la vida, deixada la primera casa de voramar, a la nova casa, carrer Sanjurjom, és clar, avui carrer de mar, al quaranta-tres, planta i pis de dalt, a la part posterior hi havia un tancat per a les xarxes, les peces, una figuera esplèndida, unes tomaqueres enganyades i un safareig que servia per a tot el que pogués servir un brollar d'aigua que sortia de l'aixeta, un safareig per treure't la sal i la sorra en tornar de banyar-te a la platja que s'allargava a banda i banda fins a tot arreu i, davant, un mar i un horitzó infinit, tota una glòria, un món magnífic. Tot i aquests banys transcórrer en anys grisos, s'anava deixant enrere la postguerra, faltant molt per oblidar-la i sortir-ne, si s'ha sortit de part d'aquell món.
Tot i ser certa la història petita -la gran dels guanyadors sempre és mentida-, explicar els fets de només tres dies, si bé separats, a l'inici de la guerra civil, quan tot era improvisat al País, amb un govern desbordat i només alguns -amb les venjances i odis acumulats per tantes misèries provocades-, controlaven els carrers. Res no surt del no-res, ni la bogeria. Ja després, cap explicació no pot tenir la repressió i els assassinats vestits de justícia, quan ja van guanyar la guerra, però molts fets, mentre durava, tampoc tenen explicació, tants i tants.
Potser per la meva vida i conèixer tantes persones tancades en les seves certeses i en la seva pròpia satisfacció, jo no he estat mai de tancar-me a cap món.
Sempre el vaig conèixer o descalç o amb esclops. L'única foto que he aconseguit desar, curiosament va ben vestit i amb sabates. Jo, amb les orelles parades, però, com que mai no he estat xafarder, ha estat per dissimular, el que he tingut sempre és bona mirada.
Estant ben a la vora de casa el Sanatori, va viure els assassinats dels frares hospitalaris que van ser morts a la platja i a Sant Vicenç, després del que va passar a l'estació del tren del mateix Calafell. També, fins a haver d'aportar testimoni sobre els fets previs a l'assassinat de l'alcalde Joan Güell, que va conduir als que el van matar a un judici sumaríssim dels que se sabia el resultatabans de començar.
Amb tot, el que em va explicar la meva mare és que -per ser patró, ni pels uns ni pels altres ni abans ni després, amb cap altra inculpació i alhora, contràriament un mèrit, segons el bàndol-, va haver de presentar-se a dalt del poble, a tres quilòmetres de la platja que va caminar sense saber si tornaria, davant d'un comitè revolucionari amb pistola al cinyell, en aquest cas a cara o creu i també sense manies. En ser alguns vinguts de fora, però conèixer-lo tots els presents del poble, la cosa es va acabar ensenyant el meu avi les mans i fent que les mostressin els del tribunal, a veure qui les tenia més treballades de treballar, veient-se, es veu, que les seves tenien mil batalles. Així se'n va tornar cap a la platja com aquell que no deixa res a l'esquena. Ni saber jo res, potser fins a començar els anys seixanta, amb deu anys, fins a escoltar alguna història més que portada, sobrevinguda, sense importància, quan la figuera, les tomaqueres, llavors amb quatre gallines, feien ombra a un cossi ple de mabres, molls, pelaies... semblant venir nous dies, que han arribat fins avui.
Amb el Joan Santacana Mestre, que va fer arqueologia, vam fer junts el batxillerat a l'institut de Tarragona. Un bon jan que amb els anys li va anar creixent el costum de mirar de reüll (Venia a classe i tornava amb el tren a Calafell, una cosa extraordinària), pot ser de mirar per la finestreta si ja arribava a l'estació, o per timidesa. Però parlant de malnoms, potser era pel nas que el tenia de bona mesura, i el feia mirar de banda a banda (el nasgros), no se sap exactament. El recollit de renoms de Calafell que fa, en ser ell de Calafell Poble, té algunes mancances pel que fa a la platja, Calafell Platja.
La meva mare, Rosa Torres Mestre, tot i el Mestre, no tenia parentiu conegut amb l'aquarel·lista que apareix aquí, Joan Mestre, ni amb Joan Santacana Mestre. El meu avi va ser el tretzè fill d'una família de pagesos de Creixell i, de ben jove, es va fer pescador quan Calafell Platja no existia. Vivien a les mateixes barques amb què pescaven, fins que es van construir les primeres cases davant de mar, on es coneix com a barri de l'Espineta, el passeig que anava al Sanatori de sant Joan de Déu, on el pare porter, el pare Josep, anys després, als nens ens repartia caramels de menta. La primera casa del meu avi, una humil casa de pescadors, era veïna del que avui és el museu Carles Barral, primer, aquells anys, ho va ser dels pares de l'escriptor.
Carles Barral, per Calafell mai no va anar de persona, sempre va anar de personatge. A 'Catalunya des del mar', que la va escriure sense aixecar-se de la taula, s'equivoca en parlar del Tercio remitjer (no passa res), com eren veïns, també ho va adjectivar de reüll. Tèrcio, el renom originat per l'avi ve que, amb els anys va tenir dues barques d'arrossegament, perdudes a la guerra, sent quan s'esperava llevant, en preguntar-li els que tenia embarcats si sortirien a pescar, ell contestava que no seria el primer, però que si en sortien dues, tots a les barques que sortirien (el tercer, el Tèrcio, el renom).
A mi em sembla una manera de mirar-s'ho molt raonable, prudent però encarant els llevants. Alguns dels embarcats llavors, com que faltava gent, venien d'Almeria, alguns per ser familiars o coneguts van resultar venir de Huércal-Overa. Ja de jove, algun em va explicar la seva història. Altres es van fer peons de la Renfe, van treballar en una bòbila del poble, feien caixes de taulons per al peix o qualsevol ofici del qual es necessitava, més tard la fàbrica de gel, i ja es van fer del poble. La meva àvia, Bonaventura Mestre, la Ventura, era filla d'una de les només, aleshores, tres masies de Cunit, una masia que jo no tinc cap dubte feia els melons més bons del món. Les famílies llavors guardaven els melons sota els llits de casa, una cosa també extraordinària, pel fet que les cases de pescadors no tenen golfes com la dels pagesos. Una gran dona, una de les persones més rellevants de la meva vida, fàcil d'endevinar per com eren aleshores els avis, no sé ara. No sé si els nets a l'estiu van al poble i troben el mateix aire del mar i les mateixes platges, ni la mateixa llibertat.
Joan Llopis és gerent empresarial.
