El paradigma que ha provocat l’aparició i la consolidació d’Internet ha transformat la professió i el periodisme científic també se’n veu afectat de ple. Ho ha escrit Cristina Ribas. La divulgació de la ciència es una tradició que es remunta a l’època de la Il·lustració, quan els primers diaris ( The Times, Diario de Barcelona, Diario Curioso) reflectien els avenços de la ciència i la tecnologia de l’època. La confusió entre la feina dels divulgadors i la dels periodistes científics ve de lluny. Dorothy Nelkin en l’obra (La Ciencia en el escaparate) ja mostrava als anys 80, el moment àlgid dels suplements als mitjans de tot el món, com uns i altres volien educar el públic per sobre de tot.
La ciència cultural ha estat sempre l’objectiu principal de la divulgació, la ciència pràctica forma part, en molts casos, de la responsabilitat de les administracions o de les empreses, encara que els mitjans també se n’han ocupat, mentre que la ciència social i ciutadana ha estat fins ara exclusivament en el focus dels periodistes.
La reestructuració dels mitjans és forçosa i passa per fer més amb menys amb l’ajut de la tecnologia, un àmbit en què el periodisme científic també pot aportar molt coneixement del tractament de dades i la traducció en històries. Narrative Science és una empresa de recent creació als Estats Units que ha desenvolupat un servei de creació automàtica de textos periodístics a partir d’algoritmes que processen milions de dades. El que s’anomena robot periodista ja està funcionant amb dades de resultats esportius i econòmics, i publica automàticament cròniques en molts mitjans digitals. La tecnologia pot alliberar les feines rutinàries reduint despeses i deixar la creativitat per als humans. Una altra de les conclusions de l’informe és que cal institucionalitzar la innovació fora dels mitjans per fer sostenibles aquestes iniciatives i, alhora, ajudar a cercar nous models de negoci.
La sociòloga Judy Wajcman reflexiona sobre com la cultura digital ha canviat el concepte de temps i a la vegada ens ha canviat a nosaltres mateixos. Més, millor, més ràpida. Aquesta és la vida moderna. I tot impulsat per la mateixa tecnologia que se suposava que havia de fer-nos la vida més fàcil, uns dispositius de comunicació que, en lloc de facilitar-nos la feina i les relacions socials, les compliquen i ens en fan ostatges. Però, i si la culpa no fos dels aparells? Les màquines són només eines, i som nosaltres els qui les dissenyem i fixem quin ús en fem. Només l’anàlisi de tots aquests aspectes amb la mirada de les ciències socials ens permetrà entendre com la cultura digital ha canviat el concepte de temps, i a la vegada ens ha canviat a nosaltres mateixos
“La tecnologia és una mena de pròtesi de la memòria”, explica Francesc Núñez, sociòleg i director del màster d’humanitats de la UOC. Les fotos d’infantesa de generacions passades omplien només un àlbum; ara es conserven milions d’instantànies a Facebook, Picasa o Instagram. La documentació relacionada amb un negoci es guardava en una carpeta d’anelles; ara la informació laboral que generem és tan ingent que es trigaria anys a llegir-la. Núñez afirma que la tecnologia permet conservar “una infinitat de coses que d’altra manera no seria possible guardar”, però també diu que això condueix a una “devaluació del record”.
Personalment, tot això ho entenc forç bé. Ja fa anys, un Catedràtic amic va animar-me a fer un Master en Periodisme Digital. Ho vaig fer per amistat, llavors no podía ni imaginar l’ERA DIGITAL en la que avui vivim.
Els esdeveniments revolucionaris del segle XIX es situen al voltant de dates molt concretes, 1820, 1830 i 1848. Godechot parla d’un cicle revolucionari que té el seu origen en el concepte de revolució atlàntica que es dona als dos costats de l’atlàntic (Independència d’Amèrica i Revolució Francesa) i que ha tingut la seva continuïtat en els processos decimonònics.
Una revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat. El món contemporani va forjar-se a través d’una sèrie de revolucions protagonitzades per la burgesia i la classe social emergent. Formada per elements molt heterogenis, aquesta va aprofitar la crisi de l’Antic Règim per plantejar la seva demanda de poder polític.
Avui dia, vivim l’època daurada del periodisme d’investigació, gràcies a la revolució digital. Pot ser que soni estrany però, des de ja fa uns anys, he anat sentint el pessimisme neuròtic dels meus companys al Regne Unit i als Estats Units, sobre la fi dels models de negoci tradicionals que donaven suport ?i subvencions? al periodisme seriós d’interès públic.
L’era digital ha capgirat la manera que té la gent de consumir la premsa i pagar per accedir a les notícies. Els grans diaris nascuts en els darrers cent anys confiaven en tecnologies que han esdevingut obsoletes: paper premsa, màquines d’escriure, premses rotatòries, ferrocarrils, camions de repartiment, repartidors, telèfons fixos, taquigrafia… Els diaris que utilitzaven aquestes tecnologies també confiaven en formes de subsidi comercial que ara també han quedat obsoletes. Certament, ara ja no es disposa de cap d’aquestes dues formes de subvenció.
Sebastià Barrufet és periodista.
Dijous, 18 d'Abril de 2024
