La mort de Xavier Joanpere, amb només 60 anys, el passat 2 d’octubre, a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, m’ha deixat, com a tants amics seus, estabornit. En Marià Arbonès, de Reus Digital, m’informà el mateix dia que va ser a causa d’un vessament cerebral, a l’endemà –el segon aniversari del mític 1 d’octubre, en què tan activament participà- de la seva visita a Carme Forcadell a la presó.
La pèrdua és molt sensible per la seva qualitat humana i, en conseqüència, pel seu compromís amb totes les causes nobles de la humanitat –començant per les de casa-, unes causes que ell, a diferència de tants que consideraven “perdudes”, creia, amb tota raó, que només estaven “pendents”. I aquest, el de ‘Les causes pendents’, era el títol del segon llibre que tinc d’ell, publicat pel seu compte el 2002, després que en 1997 una editorial tarragonina, de la que era director literari l’actual conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, rebutgés un primer llibre seu, ‘Aventurers i solidaris’, que va ser despatxat amb un despectiu: “Això és un diccionari de fracassats”.
El noi de Vilaplana, on va néixer, prop de Reus, que és on vivia amb la família i que no tenia pèls a la llengua, va respondre-li: “Un país que té tants llibres de cuina i cap d’assaig és que va molt bé de panxa i molt malament de cap”.
Memorable Xavier Joanpere, de professió pintor de parets, fundador d’entitats pacifistes, ecologistes, antinuclears i llibertàries, de solidaritat activa amb el Tercer Món (com el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, Entrepobles, Col·lectiu Llibertari de Vilaplana –que va portar el cantant Moustaki al poble-, la Taula de Cultura Popular El Llamp, el Comitè Antinuclear de Tarragona, la Taula per la Pau del Baix Camp, que va fer la campanya anti-OTAN del 1983, i l’associació Terra-Sud, que batallà per evitar una urbanització i gran hotel a La Mussara, poble despoblat a les Muntanyes de Prades).
Organitzà concerts, conferències, debats i programes a Ràdio Reus i a Punt 6 Ràdio, amb Marià Arbonès, de tots els quals, una bona cinquantena, han sortit els seus llibres d’entrevistes amb personalitats entranyables de diversos combats socials (de Xirinacs a Joan Carranza, de Lluís Hernàndez a Jaume Soler, de Gabriela Serra a Pere Casaldàliga, de Pep Riera a Leonardo Boff i, entre tants, de Hebe de Bonafini, l’àvia de la Plaza de Mayo argentina, a Joan E. Garcés, l’economista valencià que presencià com Allende es treia la vida el setembre de 1973 al Palau de La Moneda, a Santiago de Chile.
Va viatjar intensament (El Salvador, Xiapas, Mèxic, Guatemala, Brasil, etc). Personalment, era d’una gran cordialitat, intel·ligència i sensibilitat, factors que ja els anys 70 –quan gairebé tothom s’anava situant políticament als llocs on creien que podrien treure majors rendabilitats personals- no eren admesos per part de molts dels qui encara ara ens governen.
Havia conversat amb ell en diverses ocasions, havia assistit a alguna de les calçotades que organitzava amb la seva estimada Montserrat (a qui passo tot el meu condol) i, sempre que ens vèiem, la darrera vegada fa cosa d’un any a Horta de Sant Joan, el trobava, sempre també, actiu, pensant i solidari. I tot el seu retrat és el que vaig voler que quedés imprès en la Tercera Sèrie dels Homenots del Sud, publicada a Arola Editors, de Tarragona, el 2013. I és que, per la seva valentia i fidelitat a les “causes pendents”, era un dels Homenots del Sud que més admirava.
Xavier Garcia és periodista i escriptor
