Dissabte, 16 de Novembre de 2024
El Rafa no va marxar a viure a Astúries perquè tenia el cor a Tarragona i l’ànima al seu estimat Nàstic. Però cada any s’escapava al Principat i quan tornava de vacances ens ho recordava, cada dia i no es feia pas pesat, amb el seu famós “Puxa Astúries”.
Rafa González era moltes coses al mateix temps i això no és fàcil. Amic incondicional, company de feina irrepetible, bèstia de ràdio, fan de la Scarlett Johansson, tastador oficial de tots els bourbon del món, cronista passional del Nàstic, 'ànima mater' de les festes, provocador de somriures en moments difícils, detractor dels dilluns que sempre detestava, seductor visual de totes les dones, admirador del gran Antonio Vega...
Haver pogut conèixer, i viscut en directe, totes aquestes vessants, i compartir amb ell onze d’anys de feina i divuit d’amistat, és un dels motius pels quals sempre he pensat que ja em puc morir tranquil però d’aquí a molts anys.
Però el Rafa, que sempre ha estat un 'pillo', s’ha avançat. Ha marxat jove i de manera injusta, sense avisar ni preguntar. Davant la seva absència em quedo els records i les anècdotes compartides amb ell gràcies als centenars de programes de ràdio que vam presentar conjuntament a la sempre estimada Onda Rambla o als quatre anys compartits a Més TV, la televisió de Tarragona. Curiosament l’emissora de ràdio i la tele ja no existeixen però al Rafa sempre el duré al cor i al pensament.
Diuen que totes les coses més importants del món no són coses. I és ben cert. El més important del món són els moments viscuts a plaer amb els amics i els propis amics que són els qui els provoquen. Per això estic content d’haver gaudit tants anys amb ell i d’ell. Perquè la vida són quatre dies i dos els he passat al seu costat.
Al cel, que també existeix per als ateus com el Rafa i un servidor, hi ha espai per a tot i res és prohibit. El cel ja té el seu 'enfant terrible' oficial mentre nosaltres, des de la terra, seguim sent mortals i orfes d’una gran persona i un excel·lent professional.
Puxa Rafa! Gràcies per tot! Ens veiem quan toqui.
Oscar Ramírez és escriptor i periodista.
Ni més ni menys
No puc més que afegir-me a les paraules i sentiments de l'Òscar. No he tingut la sort de ser tan company i amic, però hem compartit veïnatge al carrer, i el somriure del Rafa, a tothora i sempre, és bagatge que ningú ens arrabassarà. Són aquestes "coses" que diu l'Òscar,... i com en d'altres companys que, també malauradament, ens han precedit en el camí a l'Univers... algun dia ens retrobarem,,, per fer cervesa
