Bea Talegón: 'Alguns mitjans catalans han silenciat el suport dels republicans espanyols al sobiranisme'

Bea Talegón (Madrid, 1983) serà a Reus, aquest divendres (a les 6 de la tarda, al Centre de Lectura), per fer-hi una xerrada. Recentment ha coordinat a més el llibre 'Llibertat d'excepció' (Pagès editors, 2018), un assaig en què dóna veu a presos polítics i exiliats, però també a artistes que han estat condemnats per la justícia per les seves obres. Reusdigital.cat l'ha entrevistada per comentar l'acollida que el seu treball ha tingut entre el públic i per analitzar l'actualitat política, mediàtica i social al país i al conjunt de l'Estat. 

El llibre ja porta dues edicions.

Sí, i s'estan plantejant la tercera, tot i que en aquestes coses ja se sap que s'ha de ser prudent. Tot just fa un mes que el llibre és al carrer i tot plegat està anant molt bé. No me l'esperava pas, aquesta rebuda, però crec que ha estat bona perquè aborda quelcom molt interessant, i més en el moment en el qual ens trobem. El més important, amb tot, és que hem pogut donar veu a segons quina gent. I això, a Catalunya, funciona. El cas és que ara se'ns obren les portes de l'Estat, per moure el llibre. 

Creu que hi funcionarà de la mateixa manera?

Crec que no tan bé. D'entrada, perquè només a mi ja m'han fotut molta canya, i per tant em costarà fer-me sentir. I, a més, les persones que parlen al llibre estan demonitzades, a l'Estat. Però part de la campanya de l'Estat passa precisament per aquí, per perseguir o silenciar segons qui. Serà complicat, per tant, picar a segons quines portes per dir-los mireu què diu Cuixart, mireu què diu Boya, mireu què explica Puigdemont. 

I com la porta, aquesta canya?

Mira, si a l'Estat me'n foten per defensar quelcom que jo trobo que és just, com és la causa catalana, m'és ben igual. Que m'insulti qui ni tan sols sap de què va aquesta història, de debò que m'és igual. Ara, en els últims dies, i a Catalunya, també he rebut, i això sí que m'ha fet mal, perquè tot plegat s'ha manipulat i s'ha fet amb mala llet, arran del meu nomenament al Consell (assessor per a l'impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent). N'he pogut parlar amb qui ha fet córrer segons quines coses, perquè s'han dit mentides. Però bé, que no passa res, que he rebut del PSOE, de Podem i de la dreta. Hi estic acostumada.

No baixarà pas del tren, ara.  

No pas. Torno a dir que he pogut parlar amb qui ha difòs segons quines mentides. Som en un moment en què més ens val estar units. 

El pròleg del llibre l'ha fet del president Torra. Hi diu que a la transició no es va fer net del tot, del passat.

La reflexió que fa és interessant, perquè el mateix concepte de transició implica un moviment, és a dir, que anem cap a alguna banda, que hi ha un objectiu. I ens han volgut vendre que sí hem anat a alguna banda, a tenir una democràcia madura i consolidada. Però no ho oblidem pas, venim del franquisme, un règim dictador i genocida. Si estirem el fil, és fàcil adonar-se que la transició no ha estat pas com ens l'han volguda vendre. Si sóc optimista, puc dir que la transició encara ha d'acabar de perfilar-se del tot. El problema, però, és que encara queden moltes coses pendents. Les institucions tenen segons quins tics, i els morts segueixen als marges de les carreteres, i la memòria històrica no s'ha posat al lloc que li correspon. Qui vulgui dir que la transició s'ha acabat, que és quelcom dels 80, i que tot va bé, ens enganya. 

A la introducció és vostè qui analitza el paper que els mitjans de comunicació tenen en la llibertat d'expressió. 

I és que els mitjans són fonamentals, en una democràcia que vulgui ser lliure. La llibertat d'expressió té dues línies. Una enllaça directament a la capacitat d'un individu d'expressar les seves idees. L'altra, amb tot, es vincula a aquestes idees, que bé que s'han hagut de formar prèviament. La llibertat d'expressió, per tant, també comporta que tothom pugui accedir a una informació veraç i responsable, de la qual tot ciutadà pugui nodrir-se i extreure les seves pròpies conclusions. 

I troba que és en aquest punt on falla quelcom.

Totalment. La informació, a l'Estat, està sent manipulada i adulterada. Crec que actualment la societat espanyola viu en una bombolla informativa intoxicada. La gent té una percepció de la realitat a partir de les coses que llegeix o veu, i allò que llegeix o veu no sempre s'hi assembla, als fets. S'exagera o s'oculta segons convé. Viuen en una realitat paral·lela, on se suposa que la Constitució els garanteix que el poble compta. 

I no és així?

Tan sols cal recordar tot el que hem viscut amb la sentència de les hipoteques. Això evidencia, al meu parer, que la justícia és al servei de la banca i dels poders fàctics, i no pas al costat de la ciutadania i els seus drets. 

En l'entrevista al president Puigdemont, aquest parla de la infoxicació per referir-se a la manipulació als mitjans. Vostè que consumeix mitjans catalans i estatals, i que hi col·labora, percep que a Catalunya també n'hi ha?

Hi ha un abisme, entre els mitjans catalans i els estatals. Hi ha força més pluralitat, per començar, i la qualitat informativa, en termes generals, també és més bona. Ara bé, sí que és cert que hi ha coses que em sorprenen. S'han produït fets rellevants que els mitjans catalans no han recollit. Parlo del suport social que a l'Estat hi ha hagut cap al moviment sobiranista català, que n'hi ha hagut. Puc entendre que això no aparegui als mitjans espanyols, perquè no volen que es generi cert efecte crida, però no pas en el cas dels vostres mitjans.

Posi'm un exemple.

L'1 d'octubre, mentre la policia carregava contra la gent, la Puerta del Sol de Madrid es va omplir de milers de ciutadans d'arreu de l'Estat per mostrar el seu rebuig a la violència i el seu suport al poble de Catalunya. I aquest vídeo, que és d'Europa Press, per cert, no s'ha vist ni a Catalunya ni al conjunt de l'Estat. Un any més tard, quan hi penso, tinc dubtes. Em sembla que, des de Catalunya, a alguns mitjans potser els ha interessat difondre certa sensació d'aïllament, de soledat, en relació amb el conjunt dels pobles de l'Estat.

Ara que ha esmentat la violència del referèndum, Boya diu al llibre que el món no va reaccionar fins que la va veure. Però que, tot i així, seguim sent una anècdota.

D'entrada, deixa'm dir que aquest missatge construït sobre l'aïllament ha agafat. He pres part en molts actes, els últims mesos, i sempre hi ha qui em diu que ha trobat a faltar un gest solidari per part dels republicans de la resta de l'Estat. I sí que n'hi ha hagut, ho torno a dir, però ha estat silenciat. A alguns mitjans catalans els ha interessat silenciar-lo. El pitjor del cas és que aquest silenci ha fet que altres s'hagin sentit sols, tristos.

Doncs si m'ho permet, trobo que quelcom està canviant. L'exemple, l'aparició de Wyoming a La Sexta per negar el delicte de rebel·lió en el cas dels 'Jordis'.

Hi estic totalment d'acord. S'està movent un altre discurs, i això passa des de l'arribada del PSOE a la Moncloa. Passat l'estiu, mitjans com 'Telemadrid' em van començar a trucar. He recuperat el contacte, fins i tot, amb companys dels quals m'havia distanciat. Per tot plegat penso que sí, que quelcom ha canviat, que ara hi ha cert interès en escoltar opinions com la meva, contrària a la línia de molts mitjans, però el cas és que ara ens donen veu. Ara bé, actualment les coses s'han aturat altre cop. Suposo que és perquè els mitjans de l'Estat resten pendents del que pugui passar amb la Crida (Nacional), o el Consell (per la república). Però en el cas dels presos polítics, per exemple, hi ha hagut canvis, en especial quan parlem dels 'Jordis' i el seu tractament mediàtic. Hi ha una campanya per tal que l'opinió pública canviï, i que es pensi que han de sortir de la presó. És curiós, a banda, que Wyoming hagi callat tot un any i que ara hagi parlat, però.

El següent pas abordarà la situació dels exiliats?

Molts mitjans espanyols els descriuen com fugits. Això ja ens costarà més (riu). Bé, és la meva opinió. S'ha de tenir en compte que el gran enemic del sistema és Puigdemont. Per tant, qualsevol gest cap a ell, per petit que sigui, serà atacat. Puigdemont és el dimoni, a Espanya. I se n'han dit i escrit tantes, d'animalades, que corregir tot això portarà temps, tot suposant a més que hi hagi aquesta voluntat. La justícia ha mirat cap a un costat, quan se l'ha amenaçat. S'han dit bestieses d'ell, i de la seva família, i s'ha considerat llibertat d'expressió.

Valtònyc diu al llibre que a l'Estat s'hi viu un estat d'emergència, pel que fa a la llibertat d'expressió. Hi està d'acord?

Del tot. A Valtònyc, des de molts sectors mediàtics se'l posa al mateix sac que als presos polítics o als exiliats, quan realment el seu cas no és ben bé igual. El col·lectiu, però, l'ubica al costat dels altres. És per això que, com a coordinadora del llibre, vaig tenir clar que hi havien de sortir altres veus allunyades de la política, com són Valtònyc o César Strawberry, o Hasél, que res tenen a veure amb el procés però que igualment han hagut de suportar una gran pressió que sí que em fa pensar en un estat d'emergència. La repressió que tots ells han patit i pateixen ens hauria de fer pensar. Tantes denúncies per la llei de seguretat ciutadana són una aberració.

Hem anat enrere?

Mira, me'n recordo que fa uns anys, a 'TVE', hi feien un espai de gags que es deia 'Splunge'. Feien broma amb la guàrdia civil. Els vídeos, per cert, es poden recuperar a Internet. L'altre dia vaig fer l'exercici, i vaig fer veure aquests vídeos a uns amics. Tots van riure, però el cas és que els va semblar que les bromes eren fortes, es van incomodar. I això ens ha de fer reflexionar, perquè actualment ens és impensable que a la televisió pública se'n riguin de la guàrdia civil sense que algú no denunciï un delicte d'odi. Pregunteu-ho a la gent del 'Polonia'. Per tant, sí, crec que som en un estat d'emergència. El més còmic és que temps enrere Rajoy es va arribar a manifestar a favor de la gent de 'Charlie Hebdo' perquè deia que defensava la llibertat d'expressió, mentre que aquí hi ha gent que fa un rap i ha de marxar.

Quin dels represaliats l'ha marcat més?

Val a dir que tots se l'han jugada. Ara bé, el cas de Jordi Cuixart m'ha impactat especialment. Suposo que és perquè té una criatura molt petita, i no l'ha poguda veure en un any. I aquest any ja l'ha perdut. A més, els qui l'hem tractat sabem que és una bona persona. És un referent en les mobilitzacions pacífiques, i mai ha fet el més mínim comentari agressiu. Al contrari. Que faci un any que és a la presó, a mi em sembla l'evidència de la decadència de l'Estat espanyol. La meva filla petita té si fa no fa la mateixa edat que la seva criatura, i això em fa mal. El que els han pres a tots, no té nom. Però a ell, en aquest cas, fa que m'hi senti especialment identificada.