Castell del Cambrer, el projecte definitiu per a un espai emblemàtic?

Amb l’única excepció de la Prioral de Sant Pere, pocs espais reusencs com el Castell del Cambrer tenen un component simbòlic tan important per a la ciutat, un component que ens parla del passat més remot i dels orígens de Reus. Malgrat vincular-se als seus primers temps, el Castell (o més aviat dit, les seves restes) no ha acabat de trobar mai l’encaix per acollir un servei ciutadà tot i que al llarg del segle XX sempre es va reivindicar com a possible seu de l’arxiu de la ciutat. Un destí que –després de diferents temptatives als anys 20 i 30- finalment es va fer realitat el 1986 no sense les dificultats que van representar un retard important en les obres per a la seva obertura.

Després de gairebé un quart de segle com a seu de l’arxiu municipal i comarcal entre el 1986 i el 2010, fa set anys que l’edifici del Castell es troba en situació de quasi complet desús pel trasllat de l’arxiu a les noves dependències del carrer d'Antoni Maria Claret. Una situació de tancament que, finalment, podria revertir-se després de l’anunci de reforma feta pel govern municipal per valor de  175.000 euros, que posarà al dia les instal·lacions.

Una cessió amb retorn

Abans d’aquesta reforma anunciada, l’equipament va estar a punt de ser la seu de Carrutxa, una possibilitat que es va concretar en l’aprovació de la cessió de l’equipament  a l’entitat en una Junta de Govern Local a finals del mandat 2007-11 i en la signatura d’un conveni entre el consistori i l’entitat encavalcada entre dos mandats diferents. Segons una nota emesa per l’entitat abans de la decisió definitiva del consistori, Carrutxa assegurava que no havia “sol·licitat pas la gestió de l'equipament del Castell”, tot i que entenia “la proposta des de la voluntat de generar un servei públic i d'impulsar en aquest espai activitats obertes al conjunt de la ciutadania”.

Unes premisses que, a dia d’avui, reiteren veus autoritzades d’aquesta entitat reusenca. A la mateixa nota del març de 2011, Carrutxa proposava impulsar al Castell una “línia de treball sobre la memòria oral i el patrimoni cultural immaterial de la ciutat i de l’entorn comarcal”, i pretenia que l’equipament mantingués el seu caràcter ciutadà.

Amb el canvi a l’alcaldia, però, la proposta perquè el Castell encetés aquests nous usos va intuir-se ben aviat sense futur. Durant els primers mesos del seu primer mandat municipal, Carles Pellicer va declarar que preferia destinar l’edifici a exposar el llegat de Joan Bassegoda sobre  la figura d’Antoni Gaudí, una possibilitat que finalment tampoc es va dur a terme. Posteriorment, una Junta de Govern Local de 2012 va revocar el conveni signat entre les dues parts i va mantenir l’espai del Castell com a seu d’accions puntuals com ara l’oficina del festival Trapezi.

El llarg camí fins ser seu de l’arxiu municipal

Excepte durant el període 1986 i 2010 en què va ser seu de l’arxiu, el Castell ha estat objecte de diferents projectes, algun dels quals hauria canviat radicalment la fesomia de part del casc antic de la ciutat. En aquest sentit, l’arquitecte-director del Servei de Conservació i catalogació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya, Jeroni Martorell, va fer una xerrada al Teatre Bartrina el 1922 en què ja apuntava la possibilitat de “posar en valor” les restes de l’antic edifici i destinar-ho a arxiu de la ciutat, tal i com explica un article publicat a la revista del Centre de Lectura un any després.

Si s’hagués tirat endavant l’acció, s’hauria obert una via al costat de la sala del Castell connectant l’actual plaça del mateix nom amb el carrer Major. Una actuació que hagués canviat la perspectiva sobre l’encara actual edifici del Centre de Lectura que el redactor de l’article jutjava com a “soberb” i que –convé recordar- aleshores feia només 2 anys que s’havia inaugurat després de les obres de reforma.

Tot i aquesta proposta de reforma del casc antic, el 1923 el projecte encara estava pendent de les concrecions i acabaria esllanguint sense tirar-se endavant. Passaria més una d’una dècada fins que, en plena Guerra Civil, la Comissió Permanent de setembre de 1937 abordés de nou destinar-hi la seu de l’arxiu seguint la proposta d’organització feta per Salvador Vilaseca. Una proposta que tampoc acabaria realitzant-se a causa dels problemes urgents que el consistori del moment hauria d’abordar com ara els efectes dels bombardejos que, per cert, també van afectar a la documentació històrica de la ciutat, tal com recullen autors com Ezequiel Gort i Jaume Massó.

Finalitzat el conflicte, Joan de Dalmau va adquirir el Castell el 1941 i vuit anys més tard el va cedir a la ciutat per tal que ja al 1950 l'arquitecte municipal Antoni Sardà el restaurés. Durant els anys 50, sovintegen al ‘Semanario Reus’ al·lusions a la situació de l’espai i a la presa de decisions sobre el seu manteniment més elemental com ara una de l’any 1957 quan es faculta a l’alcalde per a què “es facin treballs de neteja”. Ja en la dècada següent, Ramon Maria Aragó va ser l'encarregat d'un nou projecte de remodelació, el 1965.

Amb la recuperació de la democràcia municipal, la situació d’espais emblemàtics i històrics com el Castell va ser una de les preocupacions dels nous grups municipals, tal i com explicava l’exregidora Maria Tarragó al llibre ‘Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2015)’. Fruit d’aquesta preocupació es va decidir tirar endavant un projecte per ubicar l’arxiu al Castell, tal i com ja s’havia previst en temps de la Mancomunitat de Catalunya.

Tot i acabar-se realitzant, la mala sort va fer que les obres del Castell s’eternitzessin durant tres anys a causa de la situació econòmica de l’empresa adjudicatària que va estar a punt de fer fallida. Al retard, a més, es va sumar certa polèmica per l’aspecte de l’espai i la capacitat que va quedar ben aviat superada pel nivell de documentació, uns aspectes que va recollir la periodista Natàlia Borbonès en un article del Reus Diari el 1986.