Crònica: només la meteorologia plorava discretament

Com si la meteorologia s’hagués compadit d’un pacte que sembla que ningú plorarà, a Reus plovia. Era una pluja fina i poc consistent que donava un to malenconiós al matí en què s’havia de certificar el divorci real entre CiU i el PP. Segurament,una bona tempesta d’aquelles, amb llamps i trons, hauria estat més èpica per suggerir grans calamitats en la nova travessia en solitari de CiU però -ja se sap- que a la nostra terra plou quan vol i com vol…

Si la melanconia dominava a l’exterior, a l’interior del Palau Municipal hi havia una discreta curiositat per copsar el nou ambient, per discernir les emocions soterrades als semblants dels protagonistes de la setmana. Després de les escenes més o menys histriòniques dels darrers dies, arribava el moment de la veritat en què els fins ara socis havien de visualitzar la nova situació. Mentre la maquinària política seguia la seva lògica contundent (primer, Junta de Portaveus, després Ple), fidels i curiosos mataven el temps d’espera al saló de plens comentant la jugada i intercanviant comentaris més o menys intrascendents. Com a novetat, una dotzena de militants de Podemos identificats amb samarretes, esperava l’inici de la sessió.

Amb domini absolut de l’escena, la primera dels dos grans protagonistes en aparèixer a la sala de plens ha estat Alícia Alegret, que en un to que volia ser despreocupat, es dirigia als congregats a la porta de la sala amb un informal: “I els meus? Seguim a l’oposició, eh?”. Després dels flaxos de rigor que volien immortalitzar el moment, el ple s'ha iniciat sense escarafalls. L’administració ja ho té això: quan un espera que s’entri en matèria, s’ha de seguir els processos legals pas a pas. Fins que ha arribat el moment “de deixar sense efecte l’acord”, en paraules de Pellicer. Si un s’abstreia de la situació real, semblava que més que assistir a un trencament es realitzava un nou acord donada la enorme quantitat d’elogis que Pellicer vessava cap al PP. D’entre els mots, em sembla significatiu que l’alcalde afirmés que CiU i el PP havien compartit “una navegació sense brúixola”. Potser seria temps que ara se n'anés buscant una cuita-corrrents.

Les valoracions de la resta de grups han seguit més o menys el guió. Vidal –sense pèls a la llengua- declarava que Pellicer “havia fet gran l’espanyolisme a Reus i ara el feia víctima”; Ara Reus deixava totes les portes obertes i Martín, del PSC, afirmava que la ruptura del pacte “no enganyava a ningú i que responia a interessos personals i partidistes” . Amb el to que només se segueix en les grans ocasions, Alegret no ha defraudat. Dreta al faristol, i emocionada, afirmava que “havia estat un honor, un privilegi i un orgull, coliderar la ciutat”, sabent gestionar amb intel·ligència emocional el comiat del poder, inclòs un darrer missatget a l’alcalde. Després d’aquesta intervenció, el regidor de la CUP –francament divertit- animava als aplaudiments, que eren més aviat tebis. Rere les grans paraules cerimonials, però, la dura realitat ja s’havia imposat i els regidors populars havien perdut tant les seves atribucions com la dels seus assessors.

L’assistència esperava amb delit que comencessin els punts ordinaris del ple per visibilitzar el divorci però l’atzar -com sempre- ha estat capriciós. Tots els punts de gestió no només els ha aprovat el PP sinó també per unanimitat de totes les forces, una situació més aviat inèdita. Tan sols l’arribada de les mocions ha pogut remuntar, a estones, l’interès d’un ple ferragós pel volum de temes de gran calat debatuts: sanitat, educació, mobilitat, inversió de l’estat… Vaja, els grans temes. Moment en què la unanimitat, evidentment, s'ha esmicolat en mil trossos sense que el govern en solitari hagués de passar-les molt magres. Tan sols, el regidor de la CUP anava enfadant-se cada cop una mica més fins al punt d’haver de retreure als companys l'atenció.

Sense èpica, com havia començat, la sessió ha acabat cap a dos quarts de 3 de la tarda. A fora, ja no plovia però el dia continuava trist. Qui sap el veritable motiu de tanta tristesa...