El compromís cívic de la família Colomé-Cufí (i 2)

“Coneixia al Josep des dels 15 anys”, explica Clara Rivas, filla d’una altra parella vinculada amb la lluita antifranquista, Llorenç Rivas i Anna Sugranyes, els quals s’havien traslladat des de França a Reus el 1959 i residien a una casa del carrer de Santes Creus, molt a prop d’una altra tieta de la família Colomé-Cufí. En aquest context d’articulació del moviment antifranquista, la professora Isabel Llácer, també militant comunista provinent de Madrid, va prendre possessió d’una plaça a l’institut Gaudí entre el 25 de juny de 1966 fins a finals del curs 1970/ 1971. Pel que sembla, la connexió entre Llácer i diferents joves inquiets del Reus d’aquell moment va ser instantània tot i que no sempre va tenir un caràcter exclusivament ideològic.

Una connexió política que, precisament, sí es va produir amb Colomé Cufí. “Amb la Isabel vam treballar moltes estones a la biblioteca de l’institut. I allí passàvem de la literatura a comentar la política nacional i internacional amb una facilitat volguda per tots dos”, descrivia el fill dels Colomé-Cufí qui, precisament, situa en aquell indret d’estudi de l’institut reusenc el moment en què Llácer “es va treure de la bossa de mà un fulletó gastat que portava per títol 'Estatuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya. II Congrés' i li va demanar que el llegís com a “invitació formal a ingressar” a la formació.

Militants a les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC)

Constituïts específicament com a col·lectiu sota l’aixopluc de les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC) des de desembre de 1969 a Reus, Josep Colomé Cufí és un dels integrants d’aquest nucli en què també s’hi troben altres militants joves com Rosi Pardo, Jordi Bacaria, Amadeu Bonet i Ramon Llop. Segons aquest darrer, ja en la reunió d’autoconstitució es van posar “un nom de guerra”: Andreu per a ell, Bifred per a Bacaria i Pilar per a Rosi Pardo, a causa de la seva ascendència aragonesa. Entre els mitjans que els integrants de la JCC van posar a l'abast a l’entorn Llop, recorda un pis a Pradell on va tenir “una vietnamita” que qualifica “de dubtosa procedència”, un aparell que va desaparèixer “per motius de seguretat” a mans d’un altre militant mític, el Valent de L’Aleixar, en ser detinguts alguns el 1971.

Fins aquell moment, la màquina havia servit per editar octavetes així com la revista de les JCC, anomenada ‘Demà’, que, segons Llop, es feia “amb uns clixés electrònics”.

El Procés de Burgos, una mobilització important a escala local

Abans de la detenció del setembre de 1971, tant els militants de les branques comunistes més joves com els més madurs es van unir en una tasca comuna que unia a molts antifranquistes: el Procés de Burgos. En una convocatòria de concentració pacífica signada pel Comité Local del PSUC en relació a aquest judici, s’afirma que “ha estat un procés polític al poble d’Euzkadi, i a tots els pobles d’Espanya, a tots quants lluiten per la Democràcia i la Llibertat”. L’octaveta acusa el règim d’intentar “desesperadament emmudir la protesta popular que aquesta ignominiosa farsa ha aixecat arreu del país i es treuen la careta definitivament davant l’opinió internacional”.

A banda d’explicar que el Consell ha provocat “l’indignació general” el text esmenta Barcelona, Terrassa, Sabadell, Lleida, Mataró, Reus i Tarragona com a ciutats on s’han produït “vagues i manifestacions” davant “aquest monstruós procés”. Finalment, l’octaveta fa una crida als “treballadors, ciutadans, homes i dones de bona voluntat” per participar en “el repudi al feixisme i llurs mètodes” a través d’una concentració el 18 de desembre de 1970 a les 8 del vespre a la plaça de Prim de Reus.

Segons va afirmar Pilar Cufí Brossa el 2007, aquestes octavetes es van fer a casa seva on també s’hi feien reunions del Comité Local. Prèviament a aquesta convocatòria, l’1 de desembre de 1970, s’hauria produït una “manifestació-comando”, segons la narració que va fer Josep Colomé Cufí en les seves memòries. D’acord amb la seva versió, les JCC va proposar al comitè local del PSUC a través d’una crida boca-orella ocupar el carrer i dissoldre’s abans de l’arribada de la policia. D’aquesta forma, un grup de deu persones va ocupar el carrer aquella data a les vuit del vespre exhibint una pancarta on es reclamava l’amnistia i es qualificava Franco d’assassí.

Des de la plaça de Prim, la concentració va tirar carrer de Monterols avall, pel carrer de la Galera i el raval de Martí Folguera fins arribar a l’hotel Gaudí, on es va dissoldre. De la desena de valents assistents a aquella concentració, Colomé n’identifica a banda d’ell a dues dones: Isabel Llácer, del PSUC, i la Maria Cinta Serres, de les JCC. Després d’un desembre de 1970 força mogut en el camp reivindicatiu a Reus, una octaveta mecanografiada amb data 12 de gener de 1971 es torna a fer una crida als reusencs a intensificar “la lluita per arrencar a tots els patriotes de les grapes feixistes” després que “el poble espanyol” acabés, al seu parer, “d’obtenir un gran triomf impossibilitant l’assassinat dels sis patriotes bascs”. Tot un triomf per una lluita antifranquista que hauria de viure encara greus moments tant a nivell local com nacional.

La detenció de 1971 i el judici de 1972

En una apreciació subjectiva, el moment personal i polític clau de la biografia dels Colomé pot datar-se el 26 de setembre de 1971 quan la policia deté Josep Colomé Cufí juntament amb altres companys (Ramon Llop, Jordi Bacaria, Amadeu Bonet i Arcadi Vilella) arran d’unes pintades en què es cridava al boicot contra unes eleccions a procuradors a Corts. “Al meu parer, començar a les 9 del vespre a pintar pels carrers era una mica massa aviat i semblava que la detenció estava cantada en un moment o altre” reflexiona, avui, Llop sobre la manca de precaució que van tenir els participants en aquesta acció clandestina contra el règim. Tot i aquest factor de perill, l’exmilitant del PSUC posa èmfasi en què la detenció va produir-se al final de la nit i que podria haver estat més greu tenint en compte que unes poques pintades les van signar com a PSUC. “Afortunadament la policia no ens va acusar de cap d’aquestes” comenta.

La detenció dels cinc joves és a mans del policia Martín Ginés, que els apunta amb una pistola i, d’aquesta forma, els impedeix escapolir-se. A la comissaria, Ramon Llop només va rebre bufetades, a diferència de Colomé i Bacaria que van patir agressions més serioses que determinarien una denúncia històrica per tortures contra la policia impulsada pels joves amb el suport jurídic de l’advocat Rafael Nadal, vinculat també al PSUC. Aquest fet representarà una fita judicial històrica a tot l’Estat espanyol en aconseguir portar els policies davant d’un tribunal per primer cop durant el franquisme a causa de les tortures.

Segons Llop, la idea que tenia Nadal era que en anar la causa al Tribunal d’Ordre Públic (TOP) la història acabaria en 'match ball'. És a dir, que els denunciants acabarien retirant l’acusació contra els policies i ells retirarien la dels activistes, una circumstància que no es va acabar donant en sostenir-se tan sols la causa contra la policia. Celebrat el 27 de juny de 1972, el judici va ser tot un aconteixement al qual van assistir unes 200 persones. “La policia al banc dels acusats”, titulava ‘Treball’ el juliol de 1972. Tot i jutjar que “la querella va fer història, perquè era la primera vegada, durant el franquisme, que s’asseien a la banqueta uns policies acusats de maltractaments”, Nadal explicava en les seves memòries que el judici va ser “possible gràcies al forat que en aquells moments oferia el procediment penal anomenat diligencias preparatorias” i que va ser “ràpidament corregit per les altes esferes”.

A la mateixa crònica de la premsa clandestina comunista també es descriu el “nerviosisme de la policia” en contrast amb “la serenitat dels joves” i s’apunta com “el metge forense va apreciar en un dels joves, Josep Colomé, senyals d’haver estat agenollat durant moltes hores”. Sobre l’advocat Nadal es destaca la seva destresa en “aconseguir que els acusats afirmessin que, per a ells, un interrogatori ha de ser violent”. Tota una petita victòria per als temps que corrien que, finalment, no es va poder arrodonir amb una condemna dels acusats.

Essencial en el pas de la clandestinitat a la transició

“Malgrat les advertències de pares i amics i de la mateixa direcció del partit, els nostres herois continuaren la lluita i, quan entràrem a la transició, gràcies a ells, a Reus el PSUC gaudia d’una organització envejable”, recordava en les mateixes memòries l’advocat Nadal sobre els moments posteriors a aquest judici. “Per la sacrificada acció dels responsables, dels més elevats als més modestos, en els temps més durs, tant se val un Leandro Saun a Tarragona com un Colomé a Reus”, afirmava amb rotunditat l’advocat sobre el paper d’aquests dos companys de partit en ciutats veïnes durant la transició.

I és que d’acord amb la memòria dels militants més històrics del PSUC, Colomé es va encarregar de pilotar la formació des de la clandestinitat fins a la normalització democràtica i de gestionar l’intens calendari de trobades electorals que conduirien a les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979 en les quals els comunistes van obtenir uns bons resultats tot i que no els esperats. La gestió interna del partit que viuria moments convulsos a causa de divergències personals i polítiques, el paper dels comunistes a l’administració local amb les seves llums i les seves ombres, i la complexa dialèctica ideològica i congressual en què el comunisme s’endisaria a partir dels anys vuitanta a casa nostra són altres aspectes de la trajectòria política de Colomé Cufí i, per extensió, de la faceta política que va conrear aquesta família amb cor comunista i arrels tant gironines com, en part, reusenques.